dilluns, 13 de desembre de 2010

Les Campanyes Vàlium

Ahir vaig tenir la sort de poder assistir al Palau dels Congressos de València a la presentació de Calabuig com alcaldable de la ciutat i de Jorge Alarte com candidat a la Presidència de la Generalitat. A l'acte va assistir també el Portaveu del Govern Espanyol i Ministre d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba que ens va enssenyar a fer un no-mitin i mantindre desperta a la audiència un diumenge pel matí.

Alfredo, que per sort el vaig poder escoltar ben bé, ja que estavem a pocs pasos d'ell en primera línia ens va explicar d'una forma clarificadora el per què de totes les accions del Govern d'Espanya, el d'on veníem i el on anem. Ja ens agradaria que la dinàmica del dia a dia ens permetera tenir a la gent de tota Espanya cinc minuts per escoltar-lo. Estarien tots més assabentats del què s'està fent, i a més d'un i dos els faria obrir els ulls i donar-se compte del que ha estat passant. Això no podrà ser com bé ho sabem, però d'ençà de la nova remodelació del Govern, la comunicació està sent una mica millor. I era una de les assignatures pendents, o almenys si millorables que tenia.

Però va haver una de les questions que es va parlar que em va fer gràcia i que volia transmetre per aquest medi: el tema de la anomenada Campanya Vàlium. A nivell nacional, el Partit Popular basa la seua estratègia en el no res. A qualsevol pregunta de què faríen per millorar l'economia, la seua resposta és eleccions anticipades. En front a quines mesures haguèssin proposat amb el tema dels controladors aèris, responen que eleccions anticipades. En front a quines millores faríen en les diferents reformes que es plantegen a l'estat, comentava que.... eleccions anticipades. Però quan alguna vegada se li escapa el que pensa, encara que sigui una mica, no diu que les seues reformes van en consonància a aquelles que han tret als estudiants del Regne Unit al carrer. Uns estudiants que es quedaríen en casa a eleccions, i que ara pensaran... i qui em manaria a mi el quedar-me en casa i no votar... Per això és important que tot el món vaja a votar, per a ser partíceps de les decisions, siguen quines siguen. Per contra els populars ens plantegen la Campanya Vàlium.

Una campanya enfocada a no dir res, a inmobilitzar, a que sigui minimalista en extrem per a no molestar a la gent d'esquerres i que l'inèrcia de l'estat provoque que soles vagen a votar ells. Però sense dir-nos les seues propostes i que se les encontre la gent després, com ha passat al Regne Unit. I de passada així ho enmascaren dins de no fer despesa econòmica. La no-campanya en resum.

A Alcoi, a banda tenim les Festes de Sant Jordi pel mig. I desde fa un temps que Peralta amb la seua columneta setmanal al periòdic local va alimentant la necesitat de no fer campanya electoral pel gastament que suposaria. És clar... a Alcoi és la única taula de salvament que els quedaria per anar-se'n fora del Govern Municipal, que sols anaren a votar ells. Les incontables barrabassades amb que estan acostumant-nos als alcoians sols podran acallades si hi ha un clima d'inmobilisme electoral. El PP és l'únic partit democràtic al que no li agrada que la gent vaja a votar. No sé si pensar que són herències del passat.

Ara bé si una Campanya Electoral vol dir què proposem a la ciutadania un alternativa per a millorar el nostre entorn, no vull una Campanya Vàlium. Si una Campanya Electoral significa signar un compromís amb la gent, no vull una campanya Vàlium. Si una Campanya Electoral és dir-li a la gent que s'ha fet bé o mal... no vull una Campanya Vàlium. Si una Campanya Electoral serveix per incitar a la gent al joc democràtic, com som demòcrates, no vull una Campanya Vàlium. Així que, ja sabeu què és allò de les campanyes vàlium i una mica el que pense al respecte.

dimarts, 30 de novembre de 2010

Ha nascut una nova forma de fer política a Alcoi. Es denomina: "Pa lo que me queda en el convento..."

Doncs si senyors. Hi havíen formes i formes de com gestionar una ciutat. Fins i tot hi havia una que era la de no gestionar i tenir un projecte de ciutat curtplacista, i amb les mateixes mires que Rompetechos (que seria l'actual). Però evidentment, se'ns oblidava una. La nova forma. La del "Pa lo que me queda en el convento...". Almenys no podrem dir ja que el PP alcoià no innova.

Els ingredients són senzills. I cal juntar-los el més prompte possible, ja que a partir de maig esdevenirà impossible. Les dinàmiques electorals d'Espanya seran les que seran, però la gent no és tonta i sap que a Alcoi fa falta un canvi i per això l'Arguiñano local del PP... (que no sabriem denominar qui és realment, si els germans Peralta, Fernando Pastor, Rafa Sanus o Jordi Sedano...); s'afanya en tenir preparat l'escenari per a tenir totes les promeses cobertes i fetes. Les promeses electorals preguntarien alguns? Doncs no, les promeses fetes a amics de camí, com el Brugalero Ortiz per exemple; i per assegurar-se les traves des de dins de l'ajuntament per als propers quatre anys per un altre, amb la facilitació de llocs funcionarials de responsabilitat per als "amiguitos del alma".

La recepta és fàcil. O fem a corre-cuita tot el que ens falta per fer, o ja no ho farem. I per un altra banda, deixar correr marrons per a que se'ls menge qui entri. Exemples:

- Accelerar el projecte de l'Hotel de la Font Roja
- Frenar el possible la resolució de la Plaça de la Rosaleda per a que se'l mengi un altre el marró
- Licitar i donar el projecte del Boulevard per una burrada al senyor Ortiz
- Preparar el camí a SuBus per a que se li adjudique el transport universitari
- Modificar de tal forma una plaça de Jefe de Departament, per a que sols una persona (afí, és clar) pugui optar a ella.
- Posar a treballar a dit a dues persones que són del seu grat en un Museu fa poc
- Fer un Palau de Justícia amb diners municipal (ja s'ho vorà això de pagar-ho qui entre després...)
- No dotar a la Policia local d'uns mínims de material. (Les pistoles seran finalment d'aigua...)
- Accelerar el Polígon de la Canal, a pesar de llevar-li la partida pressupostària
- No crear ni una sola àrea per als més jovens, de trams d'edat complicats com ho sóc dels 12-17 anys
- Intentar continuar amb el projecte de Serelles, a pesar de les traves que hi té... entre d'altres com fer la conducció de l'aigua sense llicència...
- Consolidar el camp de golf a Xirillent... sense dir que el realment important del projecte són les vivendes que anirien al costat, i no realment la preocupació del camp de golf en si...
- I un etc. que no m'extranyaria que augmentara donades les presses que tenen

Ara ens surtiran amb el llop del tripartit, que si tal i que si qual... Que diguin el que vullguen, no és una cosa que em preocupe. De fet, no em fa perdre el son ni un moment. I segur que a vosaltres tampoc donada la imcompetència d'un només dels partits d'Alcoi que s'ha negat sistemàticament a escoltar i arrivar a acords amb aquells grups que estan a l'oposició per tal de poder sumar esforços.

Alcoi vol i necesita un Govern de progrés. I ells saben que s'han convertit en una trava per a la nostra ciutat. Ja ni les nostres Festes de Moros i Cristians es salven de les males relacions d'aquest Ajuntament, i el Consell les exclou de les ajudes a events turístics a pesar de ser d'Interés Turístic Internacional. Ja ni això es salva del seu afer negatiu per la nostra ciutat.

Així que ens tocarà suportar uns mesos més aquest tipus de política, la denominada "Pa lo que me queda en el convento...", canviar-la a partir del maig proper i oblidar aquesta dècada ominosa.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Sensaciones a través del Sáhara..

Trinidad Jiménez a su llegada al Ministerio de Sanidad tuvo que atajar el caso de la gripe A. En esta ocasión un nuevo problema se le advierte tan sólo aterrizar en un nuevo Ministerio. Uno complicado como lo es el de Exteriores y con un predecesor fuera de serie, como en mi opinión fue Moratinos. A Trini cuando llegó a Sanidad en sustitución de Bernat Soria, se le achacaba desconocimiento de la materia. Y a pesar de ello, gestionó de forma eficiente la tempestad en base a los informes de la OMS, a pesar de que visto a posteriori no era tan fiero el león como lo pintaban.

En el caso que atañe a esta entrada de blog, el del Sáhara Occidental, por desgracia no tendrá mucho organismo por arriba que dictamine qué pasos y procedimientos deben competer a España. Aunque soy de los que piensa que sí tenemos responsabilidad en ese trozo de tierra. En 1975, el Acuerdo de Madrid no solucionó como debiera el qué hacer en ese trozo de tierra. Franco agonizaba y la verdad, los ministros falangistas tenían mayores problemas que un trozo de desierto pasado el Estrecho. Y a pesar de que fue a los pies del Sáhara donde Paquito subió en el escalafón militar, sacaron de allá  vivos y muertos (literal), y dejaron el Sáhara y sus habitantes al amparo de la providencia.

Pero antes de nada, creo que deberíamos de hacer un ejercicio de historia. Intentaré ser breve y no pesado (aunque es imposible, lo sé). España ya había desembarcado por el Sáhara allá por el siglo XV, si bien el fuerte construido no duró más de 50 años. Pero uno de los puntos clave del Sáhara Español fue sin duda la Batalla de Tetuán en 1860, que posteriormente nos hizo poder tener potestad sobre ese trozo de tierra, en aquel momento aparentemente estéril. En 1885 España la demanda como propia y en 1934 se ocupa. Hasta aquí todo correcto... más o menos.

Pero llega uno de los por qué del tema. En 1949 un geólogo español descubre los yacimientos más importantes de fosfatos del mundo, y además hay reservas de gas y petróleo. Así que, el punto de mira se centra en el Sáhara, que pasó a ser provincia española en 1958, dos años después de que Marruecos fuera finalmente independiente (1956). Por un lado por tanto, tenemos a Marruecos queriendo formar su "Gran Marruecos", con el Sáhara, Ceuta, Melilla, etc. de por medio, así como Bechar y Tinduf de Argelia y más. Por otro, Mauritania que se une a la fiesta y reclama su trozo de pastel. Y finalmente los autóctonos del terreno, que primero forman el Movimiento de Liberación (con una represión por parte del entonces gobierno franquista con cerca de 40 muertos) y posteriormente el Frente Polisario. Así que ya tenemos a todos los actores presentes (al menos los que dan la cara). Y empiezan las refriegas y los enfrentamientos por el Sáhara que conocemos en la actualidad.

La ONU media en el conflicto y tras hacer suspender un referéndum sobre la autonomía del territorio, se acude al Tribunal de la Haya, que realmente no sirvió para nada ni para nadie, ya que en el fondo, no quería meterse en medio. Así que visto que los estamentos superiores no iban hacia ningún término, Marruecos organiza la Marcha Verde, todo eso auspiciado por los Estados Unidos, que allá donde ve reservas naturales, tiene que históricamente meter el morro. Con el cotarro lleno de tensión, y con Franco postrado agonizando, se firma el Acuerdo de Madrid por lo que el pastel se divide en dos trozos con competencias para tres partes... y eso sin contar con la gente autóctona del Sáhara, que evidentemente reclaman aquello con lo que la España de Franco se comprometió y que fue su referéndum. Para no hacerlo mucho más largo, Mauritania se retira de las pretensiones, España abandona a su suerte el terreno, Marruecos se pone al frente del Sáhara Occidental y muchos de los saharauis se marchan hasta campamentos como el de Tinduf, en Argelia.

Desde ese momento y hasta ahora, nos encontramos con que la ONU dice que es un territorio no autónomo aunque define a España por derecho (de iure), la potencia colonizadora y por tanto parte responsable. Marruecos por otro lado la considera suya, y además tiene en las minas firmadas varias concesiones con multinacionales de EEUU y Francia. Estos dos paises son los grandes refuerzos de Marruecos, ya que de perder ese territorio les haría perder pasta, que es lo que les importa a ellos. Y además hay una parte separada por más de 2000 km de muro, que sería las que el Frente Polisario denomina como Sáhara Libre. Y con todos estos condicionantes y muchas más que me dejo en el tintero, la impresión es que no habrá un final sencillo ni cerca.

De hecho desde que en 1991 se creará por la ONU la Misión para el Referéndum del Sáhara Occidental (MINURSO), han habido varias intentonas para regularizar un censo con el que poder realizar la votación, sin llegar a ningún tipo de acuerdo. Y desde 2005, más o menos, las protestas de los saharauis y la represión por parte del estado marroquí se han intensificado, dando lugar a los acontecimientos actuales que se mantienen en el obscurantismo más absoluto. Y realmente me parece bochornoso y aberrante la postura de Rabat sobre el derecho a informar de la prensa española. Que se lo pregunten a Àngels Barceló. Con ello, tenemos graves sospechas de que allá, se están produciendo varios atentados sobre los saharauis... aunque no podemos cuantificarlo por desgracia, y sí deducirlo y asustarnos.

A mi, qué queréis que os diga para concluir con la historia. Pienso que España por derecho debe de tener más peso y más decisión en todo lo concerniente al Sáhara. Así mismo se pronuncia la ONU cuando nos define aún como potencia colonizadora del terreno. Fue un legado franquista que debemos de asumir porque se hizo mal. Y por desgracia, tenemos que retomar las riendas del asunto. Sé de lo complicado del tema. Hay numerosos acuerdos comerciales con Marruecos, pescamos en las mismas aguas, mantenemos como podemos la balanza con Ceuta y Melilla, no nos vienen tantas pateras desde Marruecos como antaño gracias a la colaboración entre ambos estados... y sabemos cómo las gastan desde Marruecos cuando algo se les pone en contra... Pero aún así, debemos de tener más responsabilidad. No hablaré de Memoria Histórica para con nuestra anterior provincia... pero casi que se podría hablar en esos términos. Allí se están vulnerando los Derechos Humanos, y como parte implicada, aunque no queramos, no podemos mirar hacia otro lado. Que se resuelva como sea, pero que se haga ya. Cualquier día que pase, se agravará la situación hasta un punto de no retorno y entonces tendremos un grave problema. Atajémoslo tarde, pero ya se sabe que más vale tarde que nunca. Hagamos frente por responsabilidad a EEUU, Francia y Marruecos en sus intereses económicos.

Pero con todo ello, no eximo al Frente Polisario de sus responsabilidades. También han jugado a la violencia y eso de por sí tiene mi más absoluta repulsa. Aquel que empuña un arma, pierde toda la razón. Los Polisarios han estado siempre auspiciados por Argelia aunque anteriormente también contaban con el apoyo de la Libia de Gadaffi. De hecho, cuando toman una decisión, miran a Argel para buscar complicidad, con lo que mi mente oscura me acerca a los intereses de este país, de querer tener control en los dos mares; así de que para ellos es una burda excusa de sus históricas disputas con Rabat.

Y los saharauis, en medio sin poder de decisión. Miles de civiles, reprimidos y asustados como en El Aaiún por un lado y que sobreviven con extrema pobreza en Tinduf por otro. Démosles dignidad a esta gente. Por eso, reitero, España debe de mediar en el conflicto de una forma más clara. Y reitero, es una humilde opinión de un tío que sabe más bien poco o nada acerca de todo esto y que solamente acierta a ver dificultades en el proyecto... pero... qué queréis que os diga... estas son mis sensaciones a través del Sáhara...

divendres, 12 de novembre de 2010

Sobre los periodistas: ideas, valoraciones, pensamientos...

Estaba escuchando la SER como de costumbre y llegaban las noticias sobre Angels Barceló, Nicolás Castellano y Ángel Cabrera desde el punto candente del panorama internacional por desgracia, desde el Sáhara, desde El Aaiún. No eran buenas noticias. Les habían llevado a comisaría y pedido los pasaportes, además de acusado de delitos graves como por ejemplo el de entrar en el país de forma ilegal (evidentemente falso). Mientras me indigna esta situación reflexiono sobre los periodistas que han podido saltarse el bloqueo para mostrar al mundo lo que allí pasa. Para tratar de dar luz a la oscuridad impuesta por Rabat. Para contar lo que nos interesa. Para ejercer la libertad de expresión. En definitiva, para informar a tus padres, a tu amiga/o, a ti o a mi lo que ocurre realmente tras los rumores de numerosas muertes violentas y represivas en El Aaiún.

Y mientras escuchaba a Angels Barceló comunicar que se encontraban por ahora bien, pensaba: "Hay un indicativo de por qué  esta cadena es líder de audiencia. Son los mejores". No es una valoración objetiva, lo sé. No es objetivo un tío como yo, que escucho la SER desde que tengo uso de razón y casi a todas horas. No lo soy... es lo que hay. Pero realmente pensar que una periodista consagrada y valorada como Angels, salga de la cabina radiofónica para calzarse las botas y colgarse la mochila al hombro y vaya al desierto a informar de primera mano... simplemente me llena de respeto y de admiración con mayúsculas lo que puede hacer gente de esa profesión magnífica que es el periodismo.

A partir de ahí empiezo a informarme de cosas, a meter en la balanza cuestiones, a estudiar otras tantas y finalmente a valorar lo extraído y exponerlo en este humilde blog para aquellos que queráis leerlo. No voy a entrar en valoraciones ahora mismo sobre lo que pasa en el Sáhara, que tendrá una reflexión posterior en este mismo espacio y de la que ya hemos avanzado una nota de prensa en el blog provincial http://jspv-alicante.blogspot.com/; pero sí de mi opinión sobre el periodismo. Y como de costumbre me paseo por Internet, el invento del siglo XX y de lo que va de XXI sin lugar a dudas.

Y navego entre las hojas de Wikipedia, de Reporteros sin Fronteras, de noticias del diario Mundo, de Europa Press, del País, del ABC, etc. Y me doy cuenta de que es difícil ser periodista. Rectifico, es muy difícil ser BUEN periodista, sobre todo a tenor de aquellos que profesan esa misma profesión y dicen nombrarse de igual forma que aquellos que desde la objetividad, la verdad y el trabajo constante hacen de este su trabajo. Y distingo a ver varios tipos de elementos absolutamente diferenciados dentro del mismo nombre genérico, y después igual con suerte nombraré unos cuantos que acierto a discernir.

Pero me quedo pasmado con unos datos que me tornan pálido a estas horas de mi tranquila y habitual madrugada. Los de este mismo año 2010. Se pueden encontrar en la portada de la web de Reporteros sin Fronteras, no hace falta indagar mucho más. Por ahora, en lo que va de año 37 periodistas y 2 colaboradores han muerto. 157 comunicadores y 9 colaboradores han sido encarcelados.Y además 113 ciberdisidentes han sido también arrestados por plasmar sus ideas mediante blogs como este. Confieso que este último término he tenido que buscarlo. Un ciberdisidente es aquel que expresa su libre opinión y la propaga mediante la red, como tu y yo que podemos hacerlo sin temor a que coarten nuestros criterios. Evidentemente, esto no forma parte del guión (con acento por ahora... guiño al cambio formulado por la RAE) en muchos de los paises con régimen autoritario.

Me quedo absolutamente anonadado cuando veo estas cifras. Vienen a la memoria José Couso, Julio Anguita Parrado, Ricardo Ortega o Julio Fuentes. Españolitos de a pie pero valientes corresponsales que lo único que hacían era informar y que vieron truncada su vida y la de sus familias por hacernos llegar aquellas primicias que en demasiadas ocasiones cambiamos con el mando porque no nos gusta ver, pasamos de página del diario sin apenas mirar la foto y prestamos menos atención de la debida. Y de nuevo me viene una intensa oleada de admiración hacia esos tipos que me informan a diario.

Pero como todo yin, hay un yang. Y la contraposición es evidente. Si por un lado hay periodistas que tratan las noticias con veracidad y perspectiva sea cual sea su opinión y tendencia política, hay otros que mienten a conciencia y envenenan el espectro informativo. Sí, por desgracia hay una caverna mediática. Mienten, difaman  y censuran con el argumento de la libertad de expresión y prensa por bandera. Y tal y como una cosa da respeto y admiración, esta da repulsa y tristeza. Porque encima hay gente ávida de cotilleos amarillos que se dejan engatusar, y que la esperan como agua de mayo sedientos de sangre y vísceras. Estos especuladores de las crónicas sin rigor los veo sentados desde su tertulia u ordenador, frotándose las manos y buscando entre la basura algún resto con que dar a comer al monstruo creado, con una sonrisa macabra en la faz. Si, no debemos obviar que también hay periodismo de ese tipo. Por desgracia. Me da igual la tendencia que sea... aunque esencialmente viene del mismo retrógrado lado.

Y en otro lado del yang, recuerdo que hay tipos que sacan nuevas basuras, estas del corazón y se denominan también con el mismo término que todos los anteriores. Prensa rosa odiosa, de la de peor clase. Hablaba no hace mucho con una compañera y comentaba que muchos de los que estudian la profesión tienen como meta ser los nuevos Jorge Javier o las nuevas Belén Esteban (si la podemos denominar algo, tertuliana... Y soy excesivamente generoso con esta mujer de la que callo opinión porque, al final, es un mero juguete de Tele 5 al que le queda poco por romper. Y si no, al tiempo). Triste. No me gusta esta nueva especie de periodistas. Me resultan aburridos, odiosos, repetitivos... hienas del guiño fácil y el grito por única razón. No me gustan, no lo puedo esconder.

Me gustan aquellos que trabajan, por ejemplo, en un medio local sin apenas medios y que se esfuerzan por llenar las ondas, las páginas, las webs o las televisiones de contenido digno. Estoy de acuerdo con las palabras que leí ayer de José Ramón de la Morena y que a pesar de mi enervada vocación por la SER creo que son muy acertadas. De hecho sí, creo que las haré propias. Decía literalmente (según http://www.cadenaser.com/):  "Estoy convencido de que el mejor periodista es alguien muy honrado que gana muy poco, trabaja muchas horas y ha tenido menos oportunidades que nosotros. A ese periodista anónimo es al que yo admiro".

Me gustan los periodistas que salen a la calle a buscar el reportaje, los que descubren cosas, los que son honrados, los que se informan y nos informan eficazmente. Los que lo son por vocación, los que tienen las miras amplias, los que indagan y rebuscan; los que nos divierten, los que nos dicen lo que piensan porque lo sienten así. Los que se pegan horas sin encontrar nada, los que cámara-micro-grabadora-libreta en mano escuchan a la gente y les dan voz. Los que se acuestan tarde y los que madrugan mucho. Los de los fines de semana y los de entre semana. Los que soportan estoicamente la censura y el desprecio de quien sea. Los que no se ven y que son técnicos, los que hacen los informes o suben las fotos a las webs; los que se divierten con su profesión... Me gustan los que entrarían es esta serie de tipologías y muchos más. Detesto a los que anteriormente he citado y que han tenido demasiado protagonismo ya en este blog y no lo merecen.

Pero hoy especialmente (y escucho en directo, ya forzados a salir de Marruecos por imperativo de Rabat) me dejaréis que admire a una excelente profesional, una mujer valiente y preparada como lo es Angels Barceló y a sus compañeros de travesía Nicolás Castellano y Ángel Cabrera. Merecen mi más sentido afecto y cariño.

dijous, 4 de novembre de 2010

El que donen de si 15 dies sense ordinador

Com de costum i al meu horari habitual, aquell que compartim noctàmbuls, vampirs, festerets i gent que truca a programes per a contar els seus problemes, volia fer petites reflexions en forma de xicotets paràgrafs, com ja he fet en alguna ocasió per recapitular algunes de les questions que he deixat de comentar per ací per temps, per carència d'ordinador i una mica i tot s'ha de dir, perea a l'hora d'actualitzar aquest bloc que amb la tonteria estic prenent bastant carinyo...

Ara bé, les primeres frases deurien de ser per recordar dos puntualitats... Ahir varem commemorar que ens va deixar feia 70 anys, Manuel Azaña President de la Segon República (nunca hay un dos sin tres, diríem alguns...). Per un altra banda, en aquests 15 dies, la tragèdia en forma de terrorisme masclista s'ha cobrat noves víctimes. Per això, encara que aquest humild bloc el llegeisquen poques persones (més visites de les que em pensara a priori, això si), cal recordar que el telefon per a denunciar maltractaments és el 016 i que no deixa constància de la trucada en la factura. Segurament tots/totes els que pasem per aquesta entrada ho sabrem, però si per una d'aquestes fa que s'entere una sola persona i li serveisca... una sola dona... em sentiria realment content.

Per això, entroncant amb el paràgraf anterior i a col·lació amb els temes d'Igualtat, les paraules sobre els "morritos" que va pronunciar l'Alcalde de Valladolid, em resulten verdaderament fastigoses. Ja no perque conega a la persona afectada d'eixes paraules, a Leire, que al cap i a la fí donaria el mateix ella que qualsevol altra dona; però pareix que quan una dona jove arriva a un lloc de responsabilitat, és com si deguera un favor per un costat i tinguera inclós en el sou que assumir bajanades de descerebrats per un altra banda. I ja per acavar d'arrodonir-ho i dins de l'àmbit del no menejar res, del que ací no passa res... no es demanen responsabilitats reials desde el seu propi partit per a aquell qui fa eixes declaracions sent alcalde i per tant, representant d'un òrgan públic i d'uns votants que segurament no pensen el mateix que ell. Fent la pregunta a l'inversa... si les paraules eixes se l'haguessin fet a una persona volguda per ell, com s'hagués sentit? I si fos ell mateixa l'objecte d'aquest tipus de declaracions? Estaria content amb una mínima rectificació? Crec que no...

Una Leire, que, seguim sumant col·lacions, ha estat nomenada Ministra de Sanitat, Igualtat i Política Social; dins d'una reforma al Govern per a mi encertada i que donarà sense cap tipus de dubte un impuls al Govern de l'Estat. Que cadascú hagués fet quinieles diferents? És possible. A Moratinos el tindré en el meu pensament com el polític que més m'ha asombrat de tots aquells a qui he conegut. I si no és així, ja que hi ha una competència brutal (per a lo bó) de persones genials a les qui he tingut el provilegi de conèixer o escoltar; si que és la persona de la que menys m'esperava i la que més em va sorprendre. Farà uns 4-5 anys des d'aleshores, i d'ençà que he descobert un excepcional i gran Ministre d'Exteriors. De totes formes, una persona com Trini Jimenez serà una digna succesora. I si no, al temps. Encerts com les del Ministre de Treball Valeriano Gómez, la inclusió d'una magnífica política com ho és Rosa Aguilar o la tornada de Ramón Jauregui a la política nacional després de la seua estada a Europa es voran reflexades ben prompte. Sols dues petites coses que no acabe de vore. La supressió del Ministeri d'Igualtat i que com este Ministeri portava les competències de Joventut que estes siguen assumides per un Ministeri com el de Sanitat. Leire serà una excelent Ministra i en aquestes competències possiblement ho faça millor que cap altra persona, però això d'entroncar Joventut amb Sanitat... umh... com que no ho veig... Seria parlar massa de Joventut a nivell de pediatria...

I dic açò, per continuar amb la següent barbaritat de la quinzena. Dues xiquetes d'edat pediàtrica desde l'òptica d'un pedòfil... (és que no sé com calificar-lo per a no ser massa groller, ja s'ha calificat ell mateixa). El rotllo del tema: si lo del alcalde de Valladolid és fastigós, lo del Sánchez Dragó és vomitiu com mínim. Fa apologia de la pedofilia. S'enorgulleix d'haver-ho fet. No s'arrepenteix... i damunt continua cobrant de l'erari públic amb el seu programa a la televisió pública madrilenya (encara que no ho parega, però paguen tots els madrilenys), com si no hagués passat res. Lo d'Aguirre és per fer-ho vore i mereixeria vàries entrades al bloc a banda. Entre ella i Camps i els seus secuaços podríem passar totes les nits per aquest medi parlant de barbaritats... en fí, serà en un altre text. Lo graciós (per dir-li graciós), és que el Dragó li dona la culpa a una conspiració judeo-masònica instruïda per Rubalcaba... Ams... molt bé, enhorabona...

I si d'escriptors parlem, Pérez-Reverte que tantes satisfaccions literàries m'ha donat se'n ha passat vàrios pobles amb la surtida del Ministre Moratinos. Jo per la meua banda, pense continuar llegint els seus llibres que tant m'han divertit fins ara. De fet, és un dels autors als qui pràcticament he llegit tot el que han publicat. Una cosa no exclou un altra. Ara bé, que sigui un excelent escriptor, no dona dret de descalificar gratuitament, com si del Zorro es tractés. De justiciers, ja en tenim bastants. Un d'ells s'ha enganyat de cotxe avui després de la segona entrevista que concedeix en pocs dies.

I és que Rajoy amb les seues últimes entrevistes encara el discurs al seu electorat, al de la dreta-dreta. Comença a proposar dues cosetes, que són poques per a les que faria, però la gent es lleva la bena dels ulls i es dona compte del que insinuen les seues afirmacions. El que ens portarà a Espanya si per una d'estes governa, vaja. Crítica la baixada del sou a funcionaris... clar, si fa com Cameron a Regne Unit directament els tira al carrer... Fora drets conseguits amb sang, suor i llàgrimes. Fora l'abort (excepte per a les senyorites que s'ho puguen pagar fora d'Espanya, com fa 30 anys, és clar). Fora el matrimoni homosexual (una llei que ens posava al capdavant del món, es veu que són crancs que els agrada anar cap enrere...). Que el Papa parle català és el millor que li ha passat a eixa llengua en 1000 anys segons ell... És a dir, fora la multiculturalitat del nostre país que tant ens ha donat. Una, gran i lliure, centralitzada amb un model neo-lliberal i amb estructures privatitzades per a que aquells qui se les puguen pagar les puguen tenir. Ja intuïm i avisem el que ens portarà el PP si governa. Que ningú s'extranye després.

I deiem de Rajoy que s'enganyava de cotxe, perque pareix que li done igual tot, ja que es pensara que tot es seu. Però realment el cotxe era d'Alarte, que ha tingut que surtir fora de la nostra Comunitat per a poder surtir en una televisió pública. De fet ha surtit més en una entrevista a TV3 en un dia, que d'ençà que es va fer càrrec del PSPV a Canal 9. Qui ho entenga, que m'ho diga. I després diràn que hi ha pluralitat a C9. Perque de dignitat no parlem. Deu parèixer que estan per damunt del bé i del mal. I seguint en la nostra Comunitat, cada vegada que fem repasos sobre els imputats de les diferents causes obertes (Brugal, Gürtel...), deuria de caure'ns la cara de vergonya. Almenys al meu partit la gent quan hi ha sospita dimiteix del seu càrrec i es posa a disposició de qui faça falta. Al PP, la falta d'ètica em resulta exasperant, incòmoda, vergonyosa, intolerant, patètica i ignominiosa... per dir-ne solsment alguns dels adjectius que en venen al cap.

I a Alcoi? Doncs per una banda resaltar que juntament amb Toni Francés hi haurà una persona preparada i vàlida com ho és Manuel Gomicia. Un gran número dos per al PSOE Alcoià. Per l'altra, continuem veient a un Sedano més autoritari que mai i més "faltón" que mai (les seues paraules cap a Rafa Carbonell sobraven, com mínim). Jo crec que són les certesses de que són els seus últims mesos com Alcalde el que li fan posar-se nerviós. I ara damunt, es poden vore els plenaris íntegres a la televisió local (algo bó que fan). Així la gent per fí es donarà compte d'una cosa que repetim tots aquells els qui hem passat per l'Ajuntament a algun Pleno, que la imatge de bon xic, és simplement façana. Serà el que serà, però dialogant no. I bon gestor, a tenor de com ha derivat la ciutat, tampoc.

Finalitze, que volia fer-ho curtet. L'altre dia vaig demanar la dimissió de Jordi Gisbert en una nota de premsa i als dos dies vaig publicar un article d'opinió. Curiosament als fòrums surtiren vàries (vàries o una o dos repetides?) veus ficant-se personalment amb mi. Supose que serà el càstig per demanar en veu alta, allò que molts jovens pensem, i que és la incapacitat del actual regidor de Joventut en portar la seua tasca de forma òptima. Per una banda, supose que hauran parlat aquells qui són del PP i que es fiquen amb qui pose alguna cosa en la seua contra. Per un altra banda serà la reacció i la culpa d'haver demanat una dimissió. Una tercera via seria aquella persona a la qui li caiga malament aquell qui us escriu (no a tot el món tenim que agradar-li, no?). Finalment i era el que volia posar, em resultava curiós aquell qui posava que em coneixia i que havia canviat. Evidentment, no posava el seu nom. Però aposte que si diu que em coneix, no s'haurà fet més de un café amb mi a la última dècada, ni haurà parlat amb mi més de cinc minuts als últims anys. Crec que per això els blocs estan bé. Si voleu saber com sóc, o com pense... llegiu-me açò. És la meua pàgina oberta a la gent. Feu-ne ús.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Guanyem el futur, mirem als joves

Koffi Annan, antic Secretari General de la ONU i Premi Nòbel de la Pau en 2001 deia que “Una societat que aïlla als seus joves, talla els seus amarres, està condemnada a dessagnar-se”. A Alcoi tenim motius seriosos per preocupar-nos. A l’últim cens poblacional de la ciutat d’Alcoi es veu clarament l’envelliment de la nostra ciutat. Hi han 286 joves menys del tram d’edat d’entre 25 i 34 anys. 81 joves menys si es tracta del tram dels 15 als 19 anys. 45 menys de 10 a 14. 56 nens menys que a l’anterior padró de 0 a 4 anys. Un absolut desastre per a Alcoi. Una autèntica diàspora jove provocada per l’oblit de les politiques juvenils. Gent que donaria a Alcoi un nou impuls i que té que anar-se’n fora dels nostres límits perque no tenen cap incentiu en quedar-se, ni s’han produït les politiques adequades per a que puguen establir-se a la nostra ciutat. Aquest és el resultat de 10 anys de desgovern del Partit Popular.


Com pareix que Jordi Gisbert no s’entera i a Sedano no li preocupen els joves alcoians fins que arriben eleccions amb la pretensió, damunt, que li donen el vot de forma gratuïta per l’únic fet de passetjar pel carrer i pareixer bon xic; caldria dir-li al Partit Popular què es fer politiques joves per guanyar el futur. I cal recorda-los que difereix molt de passar l’expedient amb dos pseudo-actes anuals i dos concertets per continuar amb el “pan y circo” que volen oferir-nos.

La política juvenil treballa per dissenyar polítiques integrals i execució d'accions per a joves. Es tracta d'una estructura de caràcter transversal, interinstitucional i interdisciplinar. Engloben àmbits tant diferents com l’accés a una vivenda, a una feina, passant per l’oci, la cultura, l’esport, la promoció de la igualtat de oportunitats, el foment de la participació, i el de l’educació… Aquell dret, el de l’educació que el Partit Popular converteix en negoci, com el Servei de Transport Universitari, qüestió que considere intolerable i que ja de per si mereixeria alguna dimissió.

Alcoi es mor sense els joves. Sense crear el germe necessari com per a revertir la situació. Volem esperar-se 4 anys més? Aleshores Alcoi estarà perdut completament i es convertirà en una mera ciutat dormitori. Provoquem que els joves tinguen un oci saludable. Provoquem que l’educació sigui fonamental i el seu accés fàcil. Provoquem que la Universitat i les ments preclares que surten d’allà siguin el centre del nostre futur. Facilitem als nostre joves la possibilitat de muntar empreses, de ajudar-los a l’accés d’una vivenda, d’uns serveis integrals que facilitin casar-se i establir-se a Alcoi. Incentivem als nostre joves a l’accés a la cultura. Hi ha tantes coses per a fer, que asustaria tenir un ajuntament parat 4 anys més.

Desde Joves Socialistes sabem que Toni Francés té la capacitat per ser punt d’inflexió. Volem un alcalde per passetjar o per gestionar? Volem un alcalde que considere l’educació com un negoci com pasa amb l’STU, o que la incentive i promoga? Volem un alcalde que bese a les veïnes o un altre que fomente als joves emprenedors com Toni mateix ho és? Uno que aposte per un hotel a la Font Roja, o aquell que asegure el nostre medi ambient? L’elecció és senzilla, i el canvi es produïra inexorablement el proper Maig.

Finalitze amb un altra cita, aquesta de Woody Allen i que deia que “M’interessa el futur, perque és el lloc on vaig a passar la resta de la meua vida”. Jo vull passar-la a Alcoi… però… ens deixaran als joves inventar la nostra pròpia joventut? L’únic que sé és que amb Sedano i Gisbert, aquesta tasca esdevenirà en impossible. Demostrat ho tenen després de 10 anys. Que no us enganyen un altra vegada. Joves alcoians, teniu el poder amb el vostre vot, de canviar la situació. Guanyem el nostre futur, canviem les coses.

dissabte, 9 d’octubre de 2010

D'ací als 30...

Un any més, i ja són 29... M'acoste irremediablement al canvi de dècada, amb la depressió consequent que comportarà durant un temps ( i prou llarg); i a pesar d'anar de cap, de ser divendres a les 3 del matí... no podia per menys que escriure quatre frases d'aquest bloc que m'estime i que m'és impossible dedicar-li una mica més de temps... senzillament perque no en tinc...

Comença el temps de fer valoracions. Moltes són les coses que se'ns queden pel camí que voldriem haver desenvolupat. Molts projectes a mig fer. Moltes idees que no han pogut establir-se com realitats. Moltes coses que si tornarem enrere canviariem. Però hi ha una frase de Robe Iniesta, d'Extremoduro que em reconforta: De lo únic que em solc arrepentir és del que no he fet... I en aquest cas, mire cap enrere i veig centenars de qüestions realitzades, de vivències que sé que la gent de 29 anys com jo, no hagués ni somiat ni pensat fer. Però sempre queden més coses per a fer. I en aquest post, posaré coses que vull realitzar abans dels meus 30. Al any vinent, retrospecció i vorem si s'han acomplit o no:

1) Vull treballar pel meu poble. Però de devó. Amb força, ganes i projectes. Canviar la realitat que vivim i que fa que Alcoi sigui cada vegada més una ciutat dormitori, amb una edat mitjana més alta; per fer que es converteisca en eixa ciutat dinàmica, innovadora i capdavantera que sempre ha estat i que mai deuria d'haver canviat.

2) Vull viatjar. Sempre que tinc dos dies i dos "pesetes" (o eurets... no s'enfadeu), sóc dels qui considera com millor opció allò de surtir de casa. Allà on més lluny sigui, millor. I aquest any em propose una nova ciutat espanyola, una nova ciutat europea i una de la resta del món. M'agradaria tocar algo d'Asia (Inclús aceptariem Turquia, com "animal acuático"... (realment és un estat euro-asiàtic... així que...))

3) No passa fins als 30 per visitar el Congrés dels Diputats a una sessió. I mira que han hagut ocasions i que en la meua situació és senzill el fer-ho... però entre unes coses i d'altres sempre es posposa. D'enguany no passa. Ah! I a la Cambra Alta, on sols vaig poder romandre uns pocs minuts, caldrà repetir.

4) Tinc que tornar a coincidir per a escoltar a la gent major del partit i que encara ens té tantes coses a dir. Felipe, Guerra, Peces-Barba... tothom qui tinga que ensenyar-nos alguna cosa. I si no ens parlen de política, quasi que millor fins i tot, atés a la excelent xerrada que vaig escoltar ahir a Oriola de Guerra parlant de Miguel Hernández.

5) Tornar a fer esport de forma activa. El any de sequera pel genoll, ja ha acavat i puc tornar a una activitat constant, que tant m'agrada i que tant necesite. D'ací a un any, o gimnàs, o equip de futbet a pesar de les recomanacions dels metges en que em deixe el futbol... o el que sigui. Però necesite eixe ambient

6) Aniré als ensaios de la meua filà almenys una vegada cada dos mesos. Que porte unes temporades, que sempre em coincideixen actes i viatges. I no cal oblidar-se mai de les arrels, a pesar del poc, poc, poc temps del que dispose habitualment (sobretot caps de setmana)

7) Abans de que cumpleisca els 30, demanaré als amics que s'esperen almenys dos anyets en casar-se, per recuperar-se econòmicament del anyet que ens espera... Ja no sé ni el nombre de bodes i despedides de bons amics em toca enguany... No sé si tinc valor per contar-les...

8) Em compraré un ebook... capritxos que té uno... Però en el meu cas, necesari, ja que paraules textuals de ma mare: " si entra un llibre més a la teua habitació, els tire pel balcó"... mentre amontone de amagades un més per qualsevol racó, ja que no em caben ni pels caixons, ni als estants, ni per les banquetes...

9) Tornaré a agafar els llibres, però per estudiar i per gust. L'última feina a mig acavar va ser tornar a aprendre el francés que ja se'm oblidava... i em vaig quedar sense temps per poder continuar fent orella i boca d'aquest idioma. Fins als 30 sigui una nova llengua o qualsevol altra cosa pel simple gust d'aprendre, ensenyar-me i de millorar, deu de caure.

10) Aquest deu de ser any de consolidació. I pense en moltíssimes coses que entrarien en aquest apartat i que me les calle per a mi, i no us deixe que feu hipòtesis errònies... igual aneu malament encaminats... jajajaja. Però si, aquest any, eixes 3 coses que tinc al cap molt íntimes es consolidaran, faran, relitzaran, ems... no sé quans verbs més posar-li per a que no feu apostes... però vamos... Sempre es queda algo per a si mateixa, no? Doncs en aquest cas, el apartat número 10, és el meu... i també tocarà realitzar-lo...

D'ací als 30...

dilluns, 13 de setembre de 2010

Com privatitzar un bus universitari...

Aquestos dies, aquells qui som més jovens estem pegant-li voltes a una nova situació esPPerpèntica sobre el nostre transport universitari. Un transport, que utilitzen centenars de jovens alcoians per poder continuar els seus estudis a la Universitat d'Alacant, i que sense aquest mitjà possiblement no podrien assolir un lloguer a Sant Vicent i per tant deurien de canviar els estudis per altres coses...

Un transport universitari, el STU, nascut en temps socialista i que tal i com va entrar el Partit Popular al Govern de la nostra ciutat han volgut convertir en un nou negoci per als seus amics. Em remonte no a aquesta concesió, sino a la anterior, on Gregorio i SuBús eren qui mantenien el transport. D'açò fa ja uns anys i sóc coneixedor del tema ja que per aquells dies, estava jo a la UA amb la meua odiada Òptica i Optomètria.

Us ho resumeisc en poques paraules, amb un comentari ben explicitat que li he fet a Toni Francés al seu facebook i que a pesar de lo curt que és, crec que sintetitza el que ha passat ací:

"Aquesta situació es ve arrossegant desde que fa 7 anys es va canviar la concesió. En aqueix cas, la empresa licitada era Gregorio i la intenció del Govern del PP, la de privatitzar el transport universitari.

Per això es va llevar d'enmig a Gregorio, va signar un contracte amb baixada temeraria del 22% amb Masegosa (que per llei, no es pot); i va incitar a SuBús, a crear la xarxa "Universitari Express" per a que el nombre de gent es diversificara entre els dos serveis i així proclamar que el transport era massa deficitari com per a mantindre'l.

Aquesta jugada li va surtir mal, així que han esperat uns anyets, i sense problemes, i de forma unilateral i sense vore les millores de contracte que podrien oferir, té tota la pinta de que vaja a parar a mans de La Alcoyana.

Masegosa està cabrejada, però és un error ficar el servei per la seua banda, ja que el que conseguirà al final, serà allò que perseguien fa uns anys: La privatització del servei."

Joves universitaris alcoians, no sigau bobos, no us alegreu de que Masegosa ara faça els viatges gratuïts cap Alacant; ja que serà "el pan para hoy y hambre para mañana". Si per una d'aquestes el enfrontament de Masegosa surt cap endavant, ací el únic beneficiat serà l'Ajuntament qui conseguirà per fí el seu propòsit de privatitzar el servei.

I no us enganyeu, l'única empresa que està en condicions de poder agafar de forma autònoma un transport així pel seu tamany, és SuBús. Els mateixos que han fet del transport urbà, un autèntic desastre. I reitere, no us enganyeu... si arrivem a la situació de privatitzar el bus, al primer any tot anirà igual... però després us muntaràn el preu dels viatges... i a vore a qui aneu a protestar-li? A la empresa? I et diran: Si vols pagues i si no et quedes de lloguer a Alacant...

Ara per ara, em veig SuBús i l'Ajuntament gratar-se les mans i feliços per com estan anant les coses... Ara bé, ja sabeu com podeu canviar les coses. En Maig teniu una gran oportunitat...

dijous, 9 de setembre de 2010

Fa mala olor, el fum del foc

Darrere de la tragèdia natural que envolta qualsevol incendi, amb la pèrdua de terreny verd que ens tardarà dècades recuperar, moltes vegades s'amaga una tragèdia més comuna del que ens pareix, i és la intencionalitat del mateix.

Aquesta setmana hem patit un nou cas d'aquests a un paratge que em conec bastant bé, i que limita amb la meua estimada Serra de Mariola. El cas del foc que ha perseguit els paratges de Bocairent, Ontinyent i Alfafara, etc. provocat per un brigada forestal al que ja han soltat (amb càrrecs, però han soltat), ha estat a punt de provocar la histèria de tot un poble de al voltant 4.500 habitants. La zona arrasada ubicada a l'anomenada Valleta d'Agrés costarà molt i molt de temps de recuperar. Una autèntica llàstima mediambiental.

Jo que en aquests casos en el que el foc ha estat provocat, sóc sempre més bé mal fiat. I a més, perque han hagut múltiples exemples que així ens ho demostren, on s'han fet barbaritats per a la consecució d'alguna obra urbanística essencialment. I si no, caldrà recordar alguna "Serra Mítica", per adonar-se'n del que us dic com em mencionava el meu amic Santi.

Pegant-li voltes al cap, no per menys em desconcerta la idea de que allà on s'ha cremat hi havia una proposta d'autovia anomenada Villena-Muro i que travesava la Valleta d'Agrés en el que mai podria arrivar a ser superior el interés logístic per contra del interés natural.

Recorde que per a la citada autovia, promoguda pel Consell d'Infraestructures i Transport de la Generalitat Valenciana, es va redactar un un Estudi de Integració Paisatgístic. Al mateix estudi desde la Plataforma contraria a que es fera, varen surgir múltiples denúncies pels punts oscurs que veien en la seua elaboració. Des d'aleshores, silenci.

I com sóc mal fiat en aquestos casos, reitere que també és una coincidència que recordara una notícia a la que es pot accedir ara fàcilment desde internet i que ens portaria a una hipotètica casualitat (o causalitat). El Consell també vol accedir a fer una via ràpida entre Muro d'Alcoi i Benidorm. De moment no s'ha cremat res de forma miraculosa per eixa zona, i esperem que a cap malparit se li ocorrega ni pensar-s'ho... però la idea d'un projecte global, donaria més relevància a un foc intencionat.

Foc per un altra banda que consultat amb un company meu d'Alcoi de la UME que ha actuat a la zona(Unitat Militar d'Emergències), ha estat absolutament medit. Havien determinat exactament on es devia de cremar i quan, ja que a la nit quan no hi ha mitjans aeris. Curiosament el foc es situava allà on no arribaven els mitjans terrestres i on el vent de ponent del dia següent feia impossible i imparable la situació.

Jo no dic res, no es pot acusar a ningú més que als qui han provocat l'incendi i que la justícia actue amb la severitat que calgui. Però reflexionant sobre el que hem estat parlant abans... Fa mala olor, el fum del foc...

45

I ja van 45 les dones que ens han deixat aquest any per la terrible Violència de Gènere. Un post més per denunciar aquesta lacra, per desgràcia.

Aquesta notícia, sumada a la ja sabuda desaparició en breu del Observatori contra la Violència de Gènere de Madrid que presidia Neira a raó de 2.000 euros al mes, sense cap activitat coneguda més que de nutrir als afins amb diners públics, sense preocupar-los res més; fa que de nou se'ns caiga l'ànima als peus.

Avui tornaré a portar al meu canell la pulsera de color violeta. Espere que algun dia, no faça falta posar-me-la mai més.

Simplement aquest post volia ser un recordatori molt petit, humild i afectuós per a aquestes 45 víctimes i per a les seues famílies

dimecres, 8 de setembre de 2010

25% Demagogia + 25% Mentiras + 25% Despotismo + 25% Cinismo = 100% PP

Un rápido repaso por las noticias que podemos encontrar hoy mismo mediante los periódicos digitales... y una frase para la reflexión de lo que nos cuentan:

- El PP impone su mayoría en las Cortes y veta la tramitación de 750 preguntas. La Mesa incumple el fallo del Constitucional que obliga a contestar sobre Gürtel (Diario Información)
     * Cuando uno demanda transparencia y actúa con obscurantismo desoyendo al Constitucional.... es que algo realmente turbio quieren esconder, además de ser una burla para la ciudadanía.

- Supresión del Consejo Asesor del Observatorio de la Violencia de Género. De la Merced acusa a Aído de “ligereza y falta de sensibilidad”“La ministra habla de oídas, critica sin saber y se olvida de sus responsabilidades” (www.pp.es)
     * Si la salida de tono de un dirigente implica la supresión del órgano para el que trabajaba... ¿quiere decir que ese Organismo hacía algo? ¿Realmente velaba por los intereses de las mujeres maltratadas? ¿Acaso entonces les ha interesado alguna vez ese Observatorio?

- El Consell se gastó en plena crisis 328.000 euros para un gran premio de hípica (Diario Información)
     * Si éste es el modelo despilfarrador de aquellos que dicen sabrán gestionar la mejor salida de la crisis y este es uno de sus ejemplos, vamos listos ( y me he ceñido simplemente a una de las múltiples noticias de este tipo que aparecen. He obviado lo de los 32.000€ para los viajes de las falleras, el dinero para la visita Papa, el dineral que cuesta la Fórmula 1, etc, etc)

- Aguirre: "Camps es una persona honradísima". La presidenta de la Comunidad de Madrid asegura que su homólogo valenciano «lleva un montón de años en la política y no se ha enriquecido en absoluto» (ABC)
     * Mira en esto, podría llegar a tener razón y todo, ya que en la declaración de Camps, aún mantiene su mismo coche desde hace 20 años, con cuentas corrientes en números rojos.... pero...¿Tu te lo crees? Yo tampoco.

- Rechazan construir escuelas infantiles públicas. La secretaria autonómica de Educación sostiene que toda la inversión de Infantil será para el bono en centros privados (Diario Información)
     * Esta es la Educación que tenemos con Font de Mora, pasar de 2 aulas, a una con 44 alumnos. Concertar todo lo posible, privatizar otro tanto y que la familia de Cotino se alegre por continuar con el negocio de los barracones. Porque hablar de Aulas 2.0, con ordenadores y esas cosas del siglo XXI... ni pensarlo, ¿eh?

- Mayor Oreja dice que el alto el fuego "confirma" la negociación entre ETA y el Gobierno (agencia EFE)
     * Esto es tan repulsivo que poco comentario cabe decir. Zapatero ya ha dicho que la única noticia que puede anunciar ETA es su abandono definitivo de las armas. Hacer política de esto es tan repugnante, como inncecesario; tan innecesario como tener una noticia más de esta persona que ha perdido la razón.

- El Consell no renueva el convenio para abonar la residencia a 1.800 mayores. Bienestar Social mantiene que "ninguna plaza está en peligro" (Diario Información)
     * Siendo (según dicen) adalides de los derechos de las personas, cabe decir que no están nada atinados a conservar y preservar la dignidad de aquellos más débiles. Ni Aplicación de la Ley de Dependencia, ni apoyo a los mayores dejándolos en la calle.

- Font de Mora reitera que el sistema de líneas lingüísticas "no es sostenible" (Diario Crítico CV)
     * Evidentemente le faltaba decir que lo que falla es enseñar valenciano, una lengua del pueblo llano y por tanto prescindible. Pero no pasa nada, lo apaña disminuyendo el presupuesto, juntando a los alumnos al mínimo de aulas y colegios y obligando así a hacer una única línea en castellano. Tan simple.

- La declaración de área prioritaria no acelerará La Canal. El concejal de Hacienda, Rafael Sanus, justificó esta declaración asegurando que aceleraría los trámites con la Generalitat (Pagina 66)
     * Tan prioritaria, tan prioritaria, que hace 10 años que hablan de ella y estamos en el mismo punto (o peor). Eso sí el hecho de recalificar terrenos para sus amigos, sabiendo a ciencia cierta que es inviable tener suelo de calidad, será contraproducente para ellos. Ya se lo verán cuando les pidan explicaciones y responsabilidades aquellos a quienes les prometieron el chollazo del siglo. Una más, y son muchas las mentiras del PP Alcoyano.

dimecres, 25 d’agost de 2010

Fins sempre, Carlos

Fa ja un temps que vaig deixar de posar els pensaments d'aquest humild alcoianet, coincidint amb l'arrivada de l'estiu i a pesar de que aquest ha estat ple d'activitat i amb poc temps de platja o esbarjo. En Setembre tornarà amb més força si cap, aquest espai de reflexió molt particular. Però no podia anar-me'n el parell de dies que em done de treva sense fer un molt petit homenatge a un home de dretes, si, però a una persona que per la seua relació sobretot amb la Cadena SER he estat escoltant els utlims anys cada nit a Hora 25. És evidentment, un petit record a Carlos Mendo.

Si ja fa un temps la desventura i la desgràcia ens va deixar sense Carlos Llamas a aquells qui escoltem diàriament Hora 25, ara ens toca deixar d'escoltar a aquest home profundament conservador i que a pesar de les surtides de test que tenim tothom (jo el primer, per supost); ha estat un home que ha defensat sempre la llibertat periodística com així demostra la seua íntima relació amb el grup PRISA i quan va deixar de ser del consell d'administració de TVE per la decisió de José Maria Aznar allà pel '97 quan no estava d'acord amb la línia informativa del medi que va manipular durant anys la informació a la televisió pública.

A l'anglés el verb discutir se li anomena "to argue", que ens recorda evidentment la paraula argumentar; i que és precissament el que demanem els demòcrates a la gent quan vol posicionar-se respecte a qualsevol tema... que ens l'argumente, i no com està passant a la nostra regió on la política està evidentment desprestigiada com consequència llògica de les accions de qui ens governen.

Per a qui discutir argumentant fou una màxima, per a aquell qui tenia una amplia cultura i que ens la feia constar cada dia a Hora 25, aquest petit homenatge. Fins sempre, Carlos Mendo. 

dijous, 8 de juliol de 2010

Gràcies, Roja!



Avui la portada és per a ells. Sols una imatge, no fa falta més. La imatge de la victòria, del gol, de la consecució d'un triomf anhelat per generacions d'espanyols durant anys i anys.

El triomf del creativisme, del joc bonic, de la humiltat, de la il·lusió, del mereixement.

Així doncs, cal donar les gràcies a aquest grup de amcis, que jugant a un esport, han fet feliç a tota una nació de nacions.

Gràcies, Roja!

dimarts, 6 de juliol de 2010

Dis-me amb qui t'ajuntes i et diré com eres...


Simple reflexió, curta i que ja allargaré més detingudament en una entrada posterior, però després del matí convuls que està vivint-se a Oriola, a la empresa Ortiz i a la Diputació; m'havia vingut al cap aquell refrà que en castellà deia:

"Dime con quien te juntas, y te diré cómo eres"

Durant els últims mesos hem estat veient l'enfrontament directe i a navalla entre dos dels líders del Partit Popular a la Comunitat Valenciana, Camps i Ripoll. A més, d'una forma que als únics que perjudicaven eren als ciutadans que havíen dipositat la seua confiança amb ells, com és l'exemple d'Alcoi on estem exclosos de qualsevol activitat i Pla Estratègic de la Comunitat Valenciana, i els ajuntaments de la nostra província, a qui la Generalitat deu 900 milions d'euros.

Una de les crítiques a més que feia Ripoll a vegades amb la boca xicoteta ( i ja podem començar a deduïr el per què d'eixa boca xixoteta); era que si Camps tenia alguna implicació amb actitivitats de corrupció deuria dimitir. Però... mira per ón, que comencen a surtir-li els enanos a la seua mateixa casa... literalment.

Una de les persones que més ha recolzat a Ripoll a la província, és el nostre alcalde Jordi Sedano. Un Ripoll, que volia pagar l'hotel de la Font Roja a "tocateja" per bé d'uns interessos més bé poc clars i que espere queden a la llum ben prompte.

Que per cert, parlant d'Alcoi i de llum, em recorda a Trini Miró i la seua Llum de les Imatgens, que fa uns pocs dies es ratificava que eixos contrats de Conselleria, anaven a parar a mans de familiars de la consellera. Més contractes dubtosos, i ja són... massa com per a que la ciutadania no es pronúncie clarament. Així podeu vore-ho apretant aquest  link .

I com bé deia, el refrà: Dime con quien te juntas, y te diré cómo eres...

Sedano s'ajunta amb Ripoll, s'ajuntava amb Trini i Camps, amb Zaplana (el més llest de tots i qui ha fet de les trames de dubtosa legalitat un art (vox populi)).... i s'ajunta amb Ortiz, un altre dels damnificats. Un Ortiz a qui recentment se li havia adjudicat a Alcoi el tram del Boulevard, per una quantitat desmesurada per a un ajuntament, que ens deixaria sense diners a les arques durant anys i anys, hipotecant la nostra ciutat.

Un Ortiz, que a més ja havia obtingut la seua ansiada recalificació del Rico Pérez de mans de Sonia Castedo, amb una nova jugada amb els seus amics de la gaviota. És hora per tant de demanar-li a Sedano, que mentre Ortiz estigui investigat, quede paralitzat el projecte i l'adjudicació del Boulevard a la seua empresa constructora.

Ara bé, Jordi... de quin amics t'has rodejat. Si li faig cas al refrà... que tinc que pensar de tu?

(I no s'oblidem de Serelles, ni del Camp de Golf, ni de l'Estambrera, ni de la Canal, ni de la Font Roja, ni de la Rosaleda, ni de...)



dimecres, 30 de juny de 2010

El gust de l'aroma a nou

Demà mateix, o millor dit d'ací a unes hores, es culmina un nou pas per a la consecució d'un desig per a les comarques de l'interior, un nou tram de la nostra benvolguda i benarrivada autovia. 25 anys després, quan ja deuria de ser vella i que ens la renováren, però no anem a dir cap cosa en contra davant de l'obra més important a la nostra terra des de l'entrada de la democràcia, se'ns dubte.

Una obra que no arribava i que ens va deixar als companys de l'Alcoià-Comtat aïllats, a dos pasos i mig de cada costat, mentre els demés acurtaven distàncies i desenvolupaven una indústria logística que nosaltres pareixia que mai podríem assolir. I a més continuem acomplint plaços, com bé deia el nostre Ministre de Foment quant va vindre a inagurar el primer traçat com ho era la variant d'Alcoi fa uns mesos. I tot això, a pesar de les trabes i les envejes del PP alcoià i valencià.

Ja van 2 de 4, i queden els dos més importants que esperem s'inaguraran al llarg d'aquest any i/o màxim principis de l'altre, sobretot el tram del Barranc de la Batalla, el més complicat per l'orografia tan enrevesada de la nostra capital comarcal. I reitere, a pesar com deiem que des de València no se'ls permeteisca (per exemple) als camions passar per les carreteres comarcals per així retardar tot el que puguen un obra que és visible i que en vegades d'afavorir-la per bé de tots, la retrasen perque sols pensen en vots.

Del Govern alcoià, ja no s'escolta res, després de que soltaren al senyor (per dir-li alguna cosa) Fernando Pastor d'excursió per la Serra i diguera que les obres estaven parades, mentint sense escrúpols ja que qualsevol cosa que retrase el progrés a Alcoi, pareix que els vingui bé a ells. Me l'imagine a casa amb risa de dimoniet de caricatura, frotant-se les mans, mentre soporta el trident al muscle i va pensant que la mentida reiterada es converteix en veritat. No podia ser menys, des d'aleshores un silènci... Em recorda una imatge com si el dimoniet estigués en el llunyà oest americà, i passara una bola de matorrals secs, després d'haver perdut el duel; en aquest cas després de vore com la gent no és tonta i li recriminava les seues mentides compulsives.

Doncs si, demà un nou tram quedarà inagurat. Un tram menys per a l'ansiada autovia de les comarques de l'interior, que retallarà en més 20 minuts el trajecte València-Alacant afavorint així la comunicació entre aquestes capitals i sent per tant un lloc estratègic per a la situació de noves empreses que vullguen estar ben a prop de les dues capitals i de la surtida a Madrid.

Demà, tal i com estrenem una nova camisa, una nova cartera o un nou cotxe ens alegrarà sentir el seu olor a nou. L'aroma del treball ben fet, per part del nostre Govern Central, d'aquells qui sempre acompleixen en les nostres comarques.

dijous, 24 de juny de 2010

A la Foguera!!!

Fa una estona he arrivat a casa de poder vore com cremaven la foguereta d'un dels barris del meu poble, a la Zona Nord. A més, un dia abans de la nit gran de les festes d'Alacant on aniré demà mateix. Un dia abans, que realment és quan marca el solstici d'estiu. Se'ns oblida que aquesta és una tradició mi·lenària, que ja es practicava desde temps pre-romans; i que el sincretisme, tant de moda per l'esglèsia catòlica, ha absorvit deixant el seu significat primigeni en un no res, i convertint-ho en una festa a l'ús, d'aquelles que no els venen malament.

Així doncs, el significat de fer una foguera al punt on el dia és més llarg, era donar-li força al Sol que des d'aleshores va menguant fins que al següent Solstici, aquell que l'Esglèsia s'ha apropiat com el neixement de Crist, torna a resurgir poc a poc. També, simbòlicament el foc conté un efecte purificador, de cremar les coses pasades i antigues, per fer una renovació de les mateixes. Cremar el passat, mirar el futur. Una nit màgica se'ns dubte, on bruixotes i meigas tenén un incís especial, i on cremar un desig, pot convertir-se en realitat.

Cremar el passat.... Mirar al futur... Em tiladreu d'incendiari, però jo també abrasaria avui vàries coses. I evidentment, i com és normal, tot el que vaja a parar a la meua foguera de Sant Joan, té un efecte irònic i simbòlic... mai violent.

Jo avui cremaria...:

- ... un Govern Municipal alcoià gastat i inútil, en el terme gramàtic de la paraula. Inútil, perque no serveix per a res. Inútil perque no fa front a les necesitats de les persones. Inútil perque no lluita per la seua ciutat, sino pels seus interessos. I gastat, perque després de 10 anys d'inmovilisme, no crec que 4 més serveisquen per millorar-ho, sino més bé tot el contrari.

- ... una alcaldessa com la d'Alacant, que front a un equip en Primera, vol fer una recalificació de Primera; trista excusa per a continuar amb un model obsolet, que ens ha portat fins on estem actualment.

- ... a un Síndic venut al Consell, que reitera en l'equivocació de temps oscurs i passats com ho és la repressió de la llibertat d'expressió.

- ... a aquells qui deixen d'aplicar la Llei de Dependència al nostre Estat, i que... oh sorpresa!, són fonamentalment la conjunció del trío de l'obscurantisme, el triangle de les Bermudes, on arriven els fondos i desapareixen com els barcs a aquest indret, sense arrivar els diners a la gent que ho necesita: Madrid, València i Múrcia.

- ... a aquells qui volen llevar el burka a les dones, sense saber que en molts d'eixos casos, els acaben de posar un burka de maons, ja que no podran surtir de casa amenaçades per les seues famílies.

- ... a qui practica i justifica la violència, tant de gènere com per motius religiosos, culturals, socials, socio-polítics, financers, de recursos... Cremaria a aquells qui ho propicien, i recorde... a aquells qui ho justifiquen.

- ... el format del sistema judicial sencer, per tornar-lo a escriure de nou. Estem arrosegant una justícia de fa 40 anys, ja que un senyor ho va deixar ben nugat. S'ha reformat el sistema polític i el militar... per a quan el judicial?

- ... a qui estàn beneficiant-se de la crisi a costa de la gent del carrer com tu i jo. Aquells empresaris i depredadors financiers, a qui els importa molt la seua butxaca i molt poc la de la resta del món, autèntics responsables del moment econòmic actual.

- ... als intolerants i qui pensen que tenen la veritat unviersal; ja que tenen una visió de burro amb clucales (anteojeras en espanyol) i no soporten qualsevol cosa que no entre en els seus plans, intransigents i que dirimeixen el amb mi o contra mi.

- ... a tot aquell polític corrupte, que fa que a tots els demés se'ns tilde de la mateixa forma. Especialment a aquells com Fabra, Camps i companyia, qui  es burlen a més de la ciutadania que els ha posat als llocs que estan i que obliden que són els mateixos qui els llevaran per les seues incompetències i mentides. 

- ... a qui considera la homosexualitat com una enfermetat i no com una opció sexual lliure. En aquest cas Durán i Lleida m'ha sorprés negativament, i ha exposat la seua vena més dretista. El que pareixia una dreta moderada, cada dia amb coses com açò mateixa i el tema del burka, la situa més lluny del raciocini i més a prop de l'interés electoralista.

- ... aquells programes de la televisió privada espanyola, especialment de la cadena Tele 5, que ens ofereixen una visió fragmentada i parcial de la realitat, sobretot dels jovens. No tots volem surtir en Gran Hermano, ni volem ser famosos per què si, ni anem bufats i drogats tot el temps, ni a tots ens interessa la vida de Belén Esteban, ni tots som problemàtics, ni tenim la dialèctica d'un peix.

... i finalment... a tots aquells qui priven de la llibertat, qui retenen persones per la seua ideologia, credo, sexualitat o gènere. Aquells qui censuren desde la influència de la por i l'autoritarisme. Aquells qui en nom d'una entitat superior, creen conflictes; i tots aquells a qui  l'estat del terror, és on pensen que són més forts... resultant que són la gent més covarda i feble que existeix...

Quin foc més gran, faríem amb tot açò...

A tots aquests.... a la Foguera!!!

dijous, 17 de juny de 2010

Els rojos ens posem rojos amb la Roja

Com bé deia al meu primer post, i com no he cumplit massa ja que la política es porta a les venes; aquest bloc volia ser una amalgama de comentaris que no sols fóren d'aqueix àmbit. Hui publicaré, a banda de l'espai que li vaig tractar a "Lost", el que serà el segon d'aquelles entrades que es poden anomenar "temes banals". Ja que el futbol, encara que paralitze informatius i sigui encara el tema de conversació més recurrent als bars (amb el permís ara mateix de la maleïda crisi...), no deixa de ser un tema banal i superflu. La droga del poble per sortir de la rutina diària. Però de la que el poble mateix, no cobra res més que disgutos i alegries passatgeres, i per tant deu de quedar en eixa catalogació.

Ara bé, si que és veritat que eixa alegria efímera, als moments en què ens trobem, fa que almenys durant 90 minuts se'ns obliden els problemes que arroseguem al llarg del dia. I avui, amb eixes ganes de compartir una bona estona de futbol amb companys, m'he desplaçat a València. A més, per fer pinya amb aquells qui s'ajuntavem baix el títol de "Els rojos amb la Roja"; títol nascut després d'una intensa nit de Fira a Cáceres. I el previ no podia ser millor, amb la bona companyia d'un grapat de jovens i no tant jovens encapçalats per Elena Martin (que enten de futbol, i no poc), i Salva Broseta (que també sap lo seu). Però no fa falta que comente massa el desenllaç. Hi han ingents notícies als periòdics esportius que teoritzen i treuen conclussions al respecte.

Jo si que dec de dir, que d'ençà que conec Vicente del Bosque com entrenador, possiblement hagués fet el 85% dels canvis que li he vist fer als partits. I que a més els anúncie abans de que es realitzen. Puc dir que tenim per tant una visió pareguda de retractar els encontres, dit des del respecte i la modèstia (que l'entenc, vull dir). Jo per la meua banda recorde els molts anys que he passat als terrenys de joc i les banquetes. Possiblement gaudin de forma diferent, però de forma més intensa si cap quan era míster. Recorde els entrenaments amb dies nublats, amb fred, aigua i neu del gèlid hivern alcoià. I recorde que com qualsevol entrenador he estat criticat. Potser perque els resultats m'han acompanyat assiduament, menys que a altres. Però al cap i a la fí, puc dir que comprenc als del gremi de la banqueta, i lo senzill que es fer anàlisi a posteriori dels partits. Aquells qui comenten els encontres amb aires de superioritat després de que hagen finalitzat com si tingueren el miracle a les seues mans, em recorden als economistes que sols poden explicar els vaivens de la crisi, una vegada han passat de llarg.

És per això que possiblement jo hagués coincidit, amb la salvetat d'Iniesta, amb l'onze inicial propost. He estat d'acord amb els canvis desats per Vicente... i com ell segurament, m'hagués arrepentit després de no pensar en Llorente abans de Torres, vist com ha transcorregut el partit ulteriorment. Però una cosa és positiva, a pesar de tot, i ho dic després d'unes hores de anàlisi i no amb el calfament posterior al partit. Hem perdut amb el plantejament que té la selecció de surtida. Hem mort amb el toc, i les parets. Amb les jugades d'estratègia... i amb la mala sort que ens caracteritzava sempre a les grans ocasions.

Aquells qui veien alçar la copa del món abans de jugar, segurament són els mateixos que ara estaran pensant que en dos dies tornem a casa. Doncs potser que si... i potser que no. Qui sap? Una cosa és clara i objectiva a pesar de tot, possiblement per la il.lussió que portavem tots els que ens hem ajuntat avui a Blanqueries: Avui els rojos ens hem posat rojos veient la Roja...

Targeta roja al maltractador


Amb aquesta foto, feta el passat divendres abans de l'assamblea ordinària, mostrem des d'Alcoi el nostre suport a la campanya del Ministeri d'Igualtat: "Treu-li targeta roja al maltractador".

Ho he dit i reiterat en vàries vegades a aquest mateix bloc. No podem deixar que les imatgens i les notícies referides a la violència de gènere, per recurrents i comuns (per desgràcia), ens facen oblidar a les víctimes i ens trobem indiferents davant de quelsevol mostra de maltractament, sigui físic o psicològic.

Hi ha 32 morts aquest any per ara, una absoluta barbaritat. Soles 5 d'elles havien denunciat. I 1 fins i tot l'havia retirat la acusació. 6 de les dones tenien menys de 30 anys, el que resulta quasi un 20% o el que és el mateix, una de cada cinc assasinades. Cap víctima més per engrossar estadístiques.

Siguis parella, veí/veïna, amic/amiga, conegut/da, o simple ciutadà/na... al mínim indici de maltractament físic o psicològic... no mires a un altre costat: Treu-li targeta roja al maltractador!!!

dilluns, 14 de juny de 2010

L'hora del canvi

He deixat passar una setmana fins publicar aquesta següent entrada, i he decidit fer-la a nivell municipalista. Ja sabeu que els socialistes a vegades pequem d'endogàmics. Però ser ja alcoià i roig, és una combinació suficient, com per tenir que parlar d'Alcoi a aquest espai d'una forma relativament continua.

Cada vegada més, ja que ens apropem al punt d'inici del que serà un any apassionant, amb unes eleccions locals i autonòmiques, que dirimiran el futur tant d'Alcoi, com de la nostra Província, així com el de la Comunitat. I no és baladí l'asumpte, ja que un nou model deu d'establir-se a la vida política que patim al nostre àmbit més proper. Cal que torni la dignitat. Una dignitat perduda amb tot el que està produïnt-se, a la nostra Comunitat.

I parle i ho faig a col·lació de vàries qüestions que he tingut aquest mateix cap de setmana. Divendres, la més graciossa, se'ns dubte. Trucaven a casa, i pareixia una enquesta telefònica per vendre qualsevol producte, amb la diferència de que era una medició per comprovar l'estat polític actual de la nostra ciutat. Evidentment sondeig propiciat per part del PP, i amb la incertessa de no saber mai qui paga aquest tipus de coses; si el partit o la ciutadania, amb el perill que comportaria que fos aquest segón qui es fera càrrec d'aquestes coses.

El propòsit, vore si realment eixes suposicions, rumors i desconfiances que mostra la gent del carrer es traspola al que serien unes eleccions. Com no, el PP pensant únicament amb el vot, i no amb el que deuria de fer, que és asegurar l'estat de les persones, preocupar-se per elles i fomentar i propiciar una ciutat que s'adeqüi a les seues necesitats.

Algunes de les preguntes que formulava, sobre com veia la ciutat ara, si havia millorat, si la gestió del govern municipal havia estat adecuat em feren pensar. Si un poble porta sense desenvolupar una red empresarial sòlida amb unes infraestructures que es necesiten desde fa anys, una red d'emprenedors que faciliti la entrada de capital forani i el no exili de les joves ments autòctones, una red de serveis adequats a una capital comarcal, una red seriossa de model productiu (encara fomentant camps de golf i hotels a parcs naturals després de el fracàs del maó i els "pelotazos" urbanístics??), de model d'habitatge (diàspora de la gent incrementant el nombre d'habitatges a diseminats com Serelles?), de model turístic definit (ciutat de passetjos amb burro i camell, o ciutat de Congressos?).... Si no ha pogut definir res d'açò en 10 anys.. ? Com vol que el definim al govern actual i la seua gestió? Quina pot ser obviament la resposta que mereix? Amb l'agreujament obvi, de les múltiples oportunitats que hem perdut i que no tornaran mai.

És per allò, junt al moment actual que viu el partit a Alcoi, la Província i la Generalitat; que em fa sentir especialment motivat i optimista per treballar de valent durant aquestos mesos, més si cap del que vinc fent-ho habitualment i que m'ocupa bona part de les meues hores. I en pro d'unes sigles, que són les que perduraran quan ja no hi sigui jo, i que aquesta mateixa setmana han cumplit 100 anys de Grup Parlamentari. A Alcoi hi ha gent sobradament preparada, al igual que a la província i la generalitat. I precissament a Alcoi, fugeisc de personalismes i plataformes pro-persones, quan debem de ser la comuna els qui estem qui debem de decidir quan toque, qui volem que ens represente. Realment, qui siga, serà una persona preparada per a la gestió pública, així que la nostra hora arrivarà. Per molt que els del silló d'enfront, pensen que tot açò és d'ús exclusiu i propi seu.

És l'hora del canvi.