dimarts, 30 de març de 2010

Compartint un cap de setmana amb la Memòria Històrica

Aquest cap de setmana ha estat intens. Si bé, i com de costum, estic escribint potser massa tard i avui estic especialment cansat, però no volia deixar d'apuntar el fet de que ha estat un cap de setmana intens en quant a reunions, actes i comparecències.

I un dels temes principals han estat els diferents homenatges que desde Joves Socialistes s'han retret per a restaurar la memòria de Miguel Hernández i d'aquells qui varen tenir que deixar les seues vides, per poder sobreviure embarcant a l'últim vaixell fletat amb exiliats republicans que va partir d'Alacant rumb a l'Orán, a Argèlia.

Tant divendres com diumenge, crec que als diferents actes que es feren la assistència fou més que correcta, l'ambient bó i les sensacions d'absolut respecte davant d'aquestes petites i humils mostres de reconeixement.

Una memòria històrica que com he dit a algun que altre medi de comunicació, és necessària; ja que el coneixement del passat ens farà no caure en els mateixos errors, i per tant millorar. La llàstima és que hi ha alguns que no volen mirar enrere, o bé per enyorança o bé per vergonya. Seguint el camí de la venda als ulls, no es pot avançar sense tropeçar. I nosaltres, joves socialistes i compromesos amb el temps que ens toca viure; debem de restaurar en la mida del possible la conciència colectiva.

Ja ho sabem, els drets no estan adquirits i s'han de lluitar dia a dia. I si no, que li ho diguen al nostre company alcoià Román de la Calle amb l'exemple del MUVIM de València i la censura. Una censura que desde fora de les nostres fronteres no s'enten, i que ací a la Comunitat Valenciana, ens retrotrau a passatges de fa 50 anys, on no es podia pensar ni dir allò que als qui manaven no els agradava.

En fí, no volia allargar-me massa, sino fer un petit comentari. Així que del MUVIM i les censures, ja parlarem més extensament en un proper post.

Fins la propera entrada

(Delegació de Joves Socialistes de la Muntanya davant de l'epitafi del poeta)

dijous, 25 de març de 2010

La tristesa de les acusacions sense fonaments

Porte bona part del dia, com de costum engantxat a la ràdio. Concretament a la SER. És una costum arrelada desde fa ja bastants anys. Més dels que solc recordar. No busque emisores, ja que amb aquesta tinc una relació quasi familiar. El cas és que avui m'he passat bastant estona, en diferents programes escoltant una notícia que m'ha fet aflorar diversos sentiments. No és un altra que la de les paraules de Mayor Oreja.


He estat enrabiat, enfadat, incrèdul, i una llarga sèrie de sinònims i pareguts... fins arrivar a la tristesa. Tristesa perque una persona que representa a Espanya a la Unió Europea (res més que el vicepresident del Partit Popular Europeu), una persona que vullgam o no ha estat Ministre d'Interior, una persona (a banda de la ideologia política que cadascú tingui) que sigui coherent; NO pot en cap manera fer afirmacions d'aquesta índole.

El pitjor del tema sobre aquest home, ja no és que tingui idees de dos sigles enrere, de incoherències polítiques (si tant poc li agradava la llei de l'abort, per què no la va prohibir quan governava?Ara tenim que aguantar-lo dient-nos bolxevics?), de surtides de fora de temps, de mentides difamadores, d'acusacions sense sentit, de no condemnar mai el franquisme, de considerar de totalitarismes aquelles lleis practicades i aprovades en un Estat democràtic que no li agraden, de considerar més deplorable l'abort que l'abús de menors... Això no és el pitjor, i ja és bastant roïn.

La llàstima és que trobe recolzaments desde els punts més àlgids del seu partit, on José María Aznar, Mariano Rajoy o la esperpèntica Esperanza Aguirre no sols no l'han représ per les seues paraules ni s'han desmarcat de les mateixes, sino que han aconsellat a la gent a escoltar-lo perque " Hasta ahora el Señor Mayor Oreja ha tenido razón en lo que ha dicho"; " Hay que escucharle en estas materias, y yo le escucho" o "Jaime suele acertar" respectivament.

Una indecència per al món de la política. Una més de les mostres per desgràcia diàries que tenim que suportar. Una mentida més que quedarà per l'aire sense rectificació del seu partit. Què trist tenir de líders de l'oposició a gent de la extrema dreta rància, més identificats amb governs de fa 50 anys, que amb un Estat Democràtic.

Què trist!

dissabte, 20 de març de 2010

L'abandonament dels il·lustres

Con ja veieu, és tard. Però m'apetia breument comentar un detall dels d'avui mateix, un dia de Sant Josep bastant tranquil, a dir veritat.

Tant tranquil, que aquest matí he pogut acompanyar la meua iaia al cementeri que com en qualsevol altre poble i ciutat hi és a les afores, amb l'agreujant que el nostre s'encontra camí de la Font Roja, i per tant la dona pot muntar quan l'acompanyen amb cotxe.

El cas és que ja he anat amb premeditació per reencontrar-me amb un alcoià que fa poc va complir 15 anys que ens va deixar. O com li agradava dir a ell, i així ho va reflexar a una de les seues darreres cançons que va fer quan la malaltia se l'emportava; fa 15 anys que està de vacances. Evidentment, es tracta de l'Ovidi Montllor.

Ovidi fou un home de principis, d'esquerres, que va cantar al català i que impulsà la corrent de la Nova Cançó amb companyia del Serrat, el Raimon, el Lluis Llach, la Maria del Mar Bonet i tants d'altres. Un periode encara al franquisme on reivindicaren la nostra llengua i cantaven les injustícies de la dictadura.

Potser per això, els del Govern del Partit Popular alcoià fan palés la seua repulsa sols d'escoltar el seu nom. I és que com molts que conec del partit de la gaviota, recordar temps passats els plena d'enyorança, i per tant volen retornar als mateixos en la mida del possible. Amb mesures senzilles normalment. En aquest cas en concret, obviant-lo i boicotejant la seua memòria.

De fet recorde que al 10é aniversari de la seua mort, ja es desmarcaren de fer-li cap ni un homenatge. En aquell moment, la regidora de Cultura era una tal Trini Miró. Si, la Consellera de Cultura actual. Ser campsista a un poble ripollista és el seu únic mèrit, per cert. I encara recorde anar a Blanqueries, a València; tindre que anar fora de la meua població, per fer-li un petit homenatge al nostre benvolgut cantautor.

Ara bé, per sort nosaltres se'n recordem. És més, desde Joves Socialistes s'estan agafant firmes d'entitats que es traduïran en una moció a l'ajuntament per a que se li done un espai públic a la ciutat (plaça, carrer, pont... tan se val), i que porte el seu nom. Creiem que és el mínim.

Però m'he desviat bastant del que volia contar-vos. El tema és que una part de les seues restes estàn al Pavelló d'Alcoians Il·lustres dins del Cementeri (es que va morir quan governàvem... que si no... a saber). Li portava unes poques flors que anava a deixar-li en la més absoluta intimitat, agraïnt-li així les hores i hores que m'ha acompanyat a la meua vida gràcies a les seues cançons... però... què sorpresa!

I això que m'ho deien, i això que ho sabíem i s'ha denunciat. Però com tot, cal vore les coses de primera mà per poder-les comentar com calen. Què vergonya de Pavelló. Lluny de ser un espai digne per a les personalitats alcoianes que ja ens han deixat, el lloc s'assemblaria més a una cova fosca, humida, plena de calç, amb la pintura esquerdada i amb forats per tot arreu. Si tot açò ja és significatiu, em contaven que quan plou s'ompli fins el turmell d'aigua, i per tant toca treure-la a base de poals. Un absolut fàstic, pel lloc on deurien reposar amb senzillesa, tranquilitat i solemnitat aquells qui varen ser representants del nostre Alcoi.

Sent així, estic segur que tant l'Ovidi com tots aquells qui estan amb ell al cenotafi del Cementeri alcoià preferirien estar a fora amb els altres i no ser tant il·lustres. Almenys jo ho demanaria.

divendres, 19 de març de 2010

Benvinguda

Uff... Doncs si que ha costat de fer el maleït bloc. No us exagere, si us dic que porte un parell de dies amb bastants hores pel mig per a poder-la confeccionar. Plantilles canviades, gadgets que venen i van, fotografies que no caben... No és que sigui perfecta (que això és evident), però per a una persona que és autodidacta amb açò de les noves tecnologies com jo, puc donar-me amb un "canto" en les dents, com diem pel meu poble.

La pregunta ara és: I per què un bloc? Resposta fàcil: Perque m'apeteix contar coses. La següent seria: Però serà un bloc per a parlar de política? I jo et contestaré: Si i No.

SI perque crec amb la política, m'agrada i possiblement pase la major part del meu temps vinculat a ella. SI perque gràcies a ella he conegut a gent extraordinària, gent que curra molt i molt, gent espectacularment preparada i amb la que comparteisc molts moments. SI perque hi ha coses que crec que es deuen d'explicar a banda dels raonaments de les televisions i la premsa escrita. SI perque jo també tinc una opinió i m'agrada que la conega la gent. SI perque com a jove concienciat que sóc, no puc mirar a un altre costat en temes que em toquen de ben a prop. SI perque crec que és una bona manera d'obrir els ulls a la gent, a una gent que a vegades pareix massa absorta i que es resigna.

I per un altra banda un NO rotund. NO perque m'agraden altres coses i vull comentar-les. NO perque parlaré de llibres, i de pel·lícules, i de sèries de televisió, i d'esports... i de tantes altres coses que de segur, en un o altre moment voldré compartir amb vosaltres. NO perque les banalitats de la vida qüotidiana, també poden ser notícia. NO per a que conegau una mica més d'aquest alcoià que volta pel món escoltant a l'Ovidi i al Serrat, llegint novel·les quasi sense parar i que és un cinèfil consumat.

Per totes aquestes coses, i per la més important... perque m'apeteix; he fet aquest bloc. No us promet entrades diàries. No us promet parlar del que tots voldreu que ho faça en un moment determinat. No us promet que us agrade (és que això és tant subjectiu...). Però el que si us dic és que al finalitzar el que tingau que llegir, coneixereu una mica més a Marcos. Si ja em coneixeu una mica, em disculpareu que utilitze el valencià per escriure (o català, tan se val la denominació), però ja sabeu que és com més còmode em note. Intentaré canviar alguna vegada al castellà.

Ara bé, si quan llegiu les paraules que us posaré a més s'ho paseu bé, o us interessa o compartiu amb mi alguna de les opinions. Què més puc demanar? Res. Simplement, i ja per començar, et dóne les gràcies per llegir aquest primer post

T'espere en el segon!!!