dijous, 15 de novembre de 2012

Humilitat

Sempre que em dirigeixo de forma íntima cap al meu bloc del "Si jo et contara..." dic que seré breu, i posteriorment em done compte de que he escrit paràgrafs sencers, sorgits del no-res. Avui afirme que realment seré curt. Volia parlar una mica de la paraula "humiltat", del que implica i del que significa per a mi.

De les múltiples frases i dites que hi han exposades per enlloc de gent molt més sàbia que tu i que jo, hi han un parell que m'agraden especialment. Una la va dir Martin Lutero, en la qual comentava que "la humilitat dels hipòcrites és el més gran i el més altaner dels orgulls". La falsa modèstia contribueix a engrandir l'ego personal. Una mirada que es transpola des d'escalons superiors. El que rep les adulacions està i es sent per sobre de la resta de la gent que li propensa les floretes. I quan parlem d'humiltat reial, siguin com siguin les lisonges rebudes, cal posar els peus a terra i mirar als ulls a la gent que te les dona. Agraït. Però obligat a continuar amb la tasca escomesa.

Cal ser humil en la victòria i en la derrota. En els encerts i en les equivocacions. En la vida personal o la professional a pesar dels èxits o fracassos rebuts. I aprendre de totes les experiències per millorar en cadascun dels aspectes que habiten en nosaltres com individus d'una comunitat. Una forma d'humilitat és reconèixer els errors. Donar un pas enrere. Acatar responsabilitats. Sé que és complicat, però al mateix temps és necessari per poder sortir indemne de qualsevol acusació. Reconèixer errors, aplicar-se els càstigs és una forma d'aplicar la humilitat i sols un petit pas enrere per agafar impuls cara al futur. No fer-ho és perdre la comba de la honestetat (des d'una visió pròpia i des de l'aliena) i la perspectiva de la realitat.

En una societat amb una pèrdua constant de valors i amb una prominència cada vegada major d'individualisme, cal perseguir i aconseguir que aquest valor predomine entre nosaltres. Abans exposàvem una frase de Lutero, i deia que m'agradaven essencialment dues cites d'aquest tema. L'altra es tracta d'una afirmació d'Ernest Hemingway que deia que "el secret de la saviesa, del poder i del coneixement és la humilitat". Aprengam a ser savis, almenys una mica més que ahir, i no pensem que estem en un escaló superior a aquell qui tingam enfront. Ens trobem nosaltres en la situació que siga i tingam davant l'interlocutor que sigui. Busquem la llum amb els peus en terra. És un bon procés per fer millorar el nostre entorn i propiciar que els més propers milloren.

Segurament no és humil parlar d'humilitat... i segurament no compartiu amb mi el que dic, ni realment sé si les meves paraules són encertades o no... Però és la meva opinió i m'apetia compartir-la amb tu que em segueixes per aquest bloc. Fins l'altra

dilluns, 5 de novembre de 2012

Obama vs Romney: L'espectacle de les eleccions a USA

He de confessar que he claudicat a certes qüestions i costums americanes. Sóc un apassionat del cinema i intente vore anualment els Oscars, o almenys estar-ne informat puntualment. Així mateix, m'agrada veure l'espectacle esportiu que es monten els nord-americans amb el cap de setmana de l'All Stars de la NBA així com a la Super Bowl de la NFL. I com m'encanta la política, estic pendent de la televisió cada quatre anys a l'espera de veure qui serà el comandament en cap del país referent de la cultura occidental.

Queden menys de 24 hores per a que una les de les democràcies més consolidades del món torne a elegir president. Dues opcions ben diferenciades, a pesar de que no hi ha una esquerra a USA i si vàries dretes. Demòcrates i Republicans juguen les seves darreres cartes en una partida controlada al mil·límetre. Cada acte, cada decissió presa en campanya, cada paraula en cada debat i fins i tot cada trage i corbata que han vestit, ha estat estudiat. Res s'ha deixat a l'atzar. A pesar de que amb l'únic que no es compta és amb la imperfecció humana. Sempre ocurreixen errors i en aquesta campanya en especial han caigut del bàndol Republicà aquestes setmanes, dient allò que no deurien d'haver dit (per exemple el mateix Romney i algun congresista i un altre senador republicans...).

Com deiem, és l'espectacle polític més important del món portat al més alt dels nivells. Una forma d'aprendre quines seran les noves formes de comunicació i marketing polític arreu del món. De saber les properes tendències mundials dels quatre anys següents. De com s'intuïra el camí de les relacions internacionals. Però al mateix temps, de veure i ratificar com es comporta una societat acostumada a les eleccions, una ciutadania profundament democràtica. I en eixe aspecte als espanyols ens queda molt per fer i aprendre.

M'agrada (m'encanta) vore que a pesar de tenir una tendència política d'un costat o d'altre, el polític de torn reconeix la tasca del contrincant, a pesar d'estar en plena finalització de campanya. Això ha passat amb les declaracions del Governador de New Jersey (republicà), envers les actuacions del President de USA (demòcrata) en la crisi del cicló Sandy que ha afectat eixa terra. O que Michael Bloomberg, alcalde independent de Nova York (a pesar de que el considere més republicà), també ha demanat el vot per a una persona "contrincant". L'efecte localista dels elegits polítics a USA, el fet de deure's als seus votants i de defendre allò que als seus ciutadans els ve millor amb independència de les sigles, és importantíssim. En aquest país nostre, Espanya, podrem dir que hem assolit una vertadera democràcia quan això passe. I en el camí de la búsqueda de la democràcia, del interès comú, aqueix deu de ser un camí conjunt i mai unilateral. Una travessia que no hem començat quasi ni a començar.

A més, a USA ha sorgit un nou element irreflexiu i detrellatat en joc. El Tea Party s'anomenen, i si veieu la sèrie "The Newsroom" d'Alan Sorkin, el mateix creador de la mítica sèrie "El Ala Oeste de la Casa Blanca", podreu veure les semblances amb el principal partit de dretes del nostre país. El Tea Party ha estat guanyant la batalla interna dins d'un partit republicà, que ens agrade més o menys, tenia sentit d'estat. Han fet girar el debat a una sèrie d'elements simplistes i demagògiques, molt apegades al fervor religiós, que han fagocitat el trellat republicà. Cal tenir en compte que l'entrada del Tea Party a la Casa Blanca, possibilitaria un canvi de formes evidents en la manera de fer les coses, de les relacions institucionals. Donar la força i les eines de control d'un país amb la potència dels Estats Units a gent extremista com ho són aquests del Tea Party, és un perill que no m'agradaria viure.

Considere USA un país de profundes arrels republicanes. A cada elecció, els republicans tenen molt a guanyar, a pesar de que els seus candidats siguin millors o pitjors. El centre de Nord-America és duret, d'espiga en la boca i rifle en la mà. Però confie que guanyi el candidat presidencialista demòcrata Obama novament. Varen ser moltes les esperances depositades en la seva figura fa quatre anys. Ha defraudat moltes persones que veien en ell un super-home, quan eixos herois sols existeixen en els còmics i no a la vida reial. Té com excusa que el model americà de votar cada dos anys Congrés i Senat no l'ha afavorit. S'ha quedat a meitat de camí en moltes coses. M'horripila que s'enorgulleixen per l'atemptat contra Bin Laden, un fanàtic i assassí asquerós que deuria d'haver estat jutjat pel món sencer, abans d'acabar amb un tir a la nuca mentre estava desarmat. Considere que la justícia deu de ser predominant, a pesar dels ànims de venjança. No m'agraden moltes coses... però entenc que és la millor opció per al món occidental.

Esperem doncs, que demà impere el trellat a pesar de que les enquestes senyalen que el resultat està molt ajustat. Confiarem que a l'espectacle de les eleccions de USA guanye la cordura i s'impose Obama per a culminar el seu pas per la Casa Blanca amb quatre anys més de govern demòcrata. Desitge que així sigui.