dimecres, 31 de juliol de 2013

El reposo del guerrero

Si bien lo del "reposo del guerrero" es una cita anquilosada en un pasado machista, de la cual he obviado una parte que es donde se menciona a la mujer como objeto del descanso, sí quería utilizar esa frase como nexo a una verdad: aquel que requiere trabajar a tope con una concentración máxima, en ocasiones necesita un descanso para poder retornar con mayor entereza y vigor.

Dentro de unas horas ese "descanso del guerrero" lo aprovecharé. Será una parada corta en un lugar cercano, pero que servirá para romper la rutina del día a día. Tendré tiempo para leer libros, para ver películas, para tostarme al sol o para hacer deporte sin parar. O simplemente, para no hacer nada, ya veremos.

Días de asueto merecidos (creo yo). Pocos, pero que aprovecharé. Es por eso que corto y cierro hasta dentro de un par de semanas. Portáos mal. ¡Pecad un poquito!

dijous, 25 de juliol de 2013

Dia de dol per Santiago

Avui és un dia complicat. Un accident de ferrocarril ha esbiaixat la vida de desenes de persones i per tant famílies senceres ploren la pèrdua dels seus éssers més benvolguts.

Hui és un dia per al dol i per al lament. Però a partir de demà, deu de ser un dia per a analitzar amb exhaustivitat el per què ha succeït i fer tot el possible per tractar de no que no torni a passar.

Dies com els d'ahir o els de hui engrandeixen a la població, a la ciutadania. Milers de mostres de suport i d'ajuda són els exemples latents de què hi ha humanitat en una societat que de vegades pareix dormida. Reaccions com les de les persones anònimes que volien donar la seua pròpia sang per ajudar als serveis sanitaris a acomplir la seva tasca, ens fa albergar esperança i optimisme per al futur.

Temps a més, per a agrair a totes les forces de seguretat i prevenció la seva tasca; així com als serveis sanitaris. A banda, a tots aquells professionals d'aquestes tasques que altruistament han col·laborat per ajudar en la mesura del possible. Tenim uns grans professionals. Aquells a qui de vegades cridem de forma despectiva funcionaris. I aquestes persones, també són funcionàries i sense la seva tasca, no podríem funcionar. Gràcies a tots.

I simplement... donar tot el suport a les famílies de les víctimes, perquè segur que tota ajuda serà poca per a superar aquest malson. Descansen en pau

dilluns, 22 de juliol de 2013

Sorkin: l'intel·ligència més àgil de la televisió

Poques vegades tinc el costum d'escriure al voltant de temes que també tenen una cabuda destacada en el meu dia a dia, però que essencialment no passen de ser entrenteniment. Així i tot no està de més poder mencionar encara que sigui una ocasió i de passada qüestions relacionades amb el cine o les sèries de televisió actuals, que es troben en la seva època daurada. I si cal parlar de sèries mítiques, per a una persona que com jo m'apassiona l'actualitat política, és precissament del creador d'aquella sèrie que millor ha retratat el dia a dia de la Casa Blanca, com és Aaron Sorkin i la seva existosa "El Ala Oeste de la Casa Blanca".

Una sèrie que si bé va ser maltractada per la televisió pública espanyola que era qui tenia els seus drets televisius amb freqüents canvis d'horaris i dies fins adequar-la a un horari en què competia amb les teletiendes; ha estat seguida i lloada per multitud d'espanyols, entre d'ells jo. L'agilitat en el diàleg dels personatges, la versalitat dels actors, la credibilitat d'unes històries que realment podrien haver passat i succeït tal i com es contava va fer d'esta sèrie una referència a nivell mundial fins elevar-la a l'estatus de sèrie de cult. He de reconèixer que cada vegada que he vist posteriorment Martin Sheen en qualsevol altra actuació mai podia deixar d'oblidar el meu admirat Bartlet.

Aaron Sorkin va continuar amb la seva tasca, Òscar inclós per "The social network", fins que ha arribat un altra oportunitat per a aquells qui ens sentiem orfes de sèries que ens ofereriren entreteniment i inteligència a parts iguals vistes des d'una professió d'enorme responsabilitat. Abans foren polítics, ara seran periodistes.

"The Newsroom" no ha agradat a la crítica. Tal vegada perquè el que conta i com ho conta no ha agradat a certs lobbys poderosos de la dreta nord-americana. Però sens dubte els espectadors, i així ho demostren els ràtios d'audiència, han sabut entendre aquesta forma d'expressar el "com" deuria d'haver estat el periodisme amb la restrospecció de notícies reals i  properes en el temps per a tots.

Amb "The Newsroom" torna la agilitat dels diàlegs, tornen les lliçons de llibre, torna el món idealitzat de com deuria de ser una professió tant apassionant com ho és el periodisme; sense preocupar-se pel share i si per la veracitat i la búsqueda de noves notícies. La sèrie deuria de admirar-se com d'una classe d'universitat de com fer periodisme. Tot això conjuminat amb que és pur entreteniment i que ha sabut entendre com fer que l'espectador sigui partícep del que passa al tractar-se de notícies reials de fa ben poc, i que per tant les tenim en el nostre record col·lectiu.

Les sèries passaran i els grans guionistes també s'oxidaran algun dia. Mentrestant gaudim del llegat de Sorkin, perquè són petites obres d'art emmascarades com a simples sèries d'entreteniment. I a pesar de que tot tindrà un principi i un final, li desitge una llarga carrera encara a Aaron Sorkin com a creador d'històries intel·ligents. Un desig per pur egoisme personal, no cregau altra cosa, però del que segur ens aprofitarem tots els seus seguidors.