dilluns, 30 de gener de 2012

A les portes d'un nou Congrés

La vida és un seguit continu de cicles. A política és on més s'aprecia i es constata. Cada quatre anys ens enfrontem cap als ciutadans i cap a nosaltres mateixa. I com en tot, hi han vegades que pareix que tot vinga rodat i d'altres a les que ens enfretem a un mur. Ara mateixa, a nivell polític i no cal ser massa espabilat per a dir-ho, el Partit s'enfronta a una situació difícil, de les que no agrada. I de les que, a més, cal donar una resposta ràpida, concisa i contundent. És per tant una realitat que el Congrés Federal que es celebrarà a Sevilla els propers 3, 4 i 5 de Febrer deu de ser un punt d'inflexió en la vida orgànica d'aquest centenari partit... però... quin deu de ser eixe canvi?

Fins el darrer dia no sabrem exactament quines seran les persones que encapçalaran el repte de tornar a portar el consens social i el progressisme a la Moncloa, però ara per ara es barallen dos noms ben coneguts, noms de dos ex-ministres que portaren endavant carteres ben complicades i que resolgueren amb solvència. Així i tot, el que envolta el Congrés, no sols és un debat de persones; sino més important que tot això, de idees.

I així ho demostren les més de 16.000 esmenes que s'han presentat a debat per a la propera setmana. El doble que a l'anterior Congrés. Jo mateixa he aportat al voltant d'una vintena d'idees, per a sumar, ja que en aquest partit com en cap altre i per molt en que insisteixin en dir el contrari, tots tenim veu a l'hora de decidir què volem fer al nostre partit. Evidentment, qui parla d'això, és gent que no coneix la nostra vida orgànica i parla dels bous des de la barrera més allunyada possible i amb la bena als ulls del qui no vol vore allò que no vol que li agrade.

A partir d'eixe debat d'idees, dues propostes amb força, a l'espera de que pugui arribar a surtir una hipotètica tercera vía, que a hores d'ara encara no ha pres forma. Una difícil elecció la que se'ns planteja entre dues persones, Carme i Alfredo, que estan sobradament preparades per a poder portar la Secretaria General d'aquest partit centenari. Quina opció triar?

Jo acudiré a Sevilla i voré qui es tria. No formaré part directa de l'elecció, ja que no seré delegat, però formaré part de l'esperit que allà es formarà i que cal que sigui de construcció sense fisures. No podem deixar que les denominades famíles ens aparten del camí de la cordura, de la tornada al trellat, de la tornada al carrer, de formar empaties no sols amb associacions i grans empreses... sinó amb els mateixos treballadors i la gent del carrer. Ajudar-los clarament en els seus problemes, estar al seu costat, anar colze a colze amb les seves reivindicacions. Eixe és el nostre únic camí possible. Qualsevol altre, esdevindria equivocat.

Però sé que em preguntarieu amb qui vaig. I realment em suposa complicat elegir entre aquestes dues persones. És com dir a qui vols més, al pare o la mare. Però si que tinc una elecció, un pensament, i és conseqüència directa de vore les cares de la segon línia que porten els candidats. I no solsment a qui recolzen majoritàriament els meus companys de la província d'Alacant, amb qui a pesar de l'amistat i de la seva capacitat, puc arribar a diferir en aquesta ocasió. Sé que la candidata que molts dels meus amics recolzen, contarà amb un equip excel·lent de persones de la província d'Alacant; però vore les cares de María González Veracruz, Patxi López, de Sergio Gutierrez, de Pedro Sánchez Castejón... i essencialment d'Edu Madina, a qui veig com la persona que encarnarà el futur del PSOE en breu temps; em fan decantar-me més per la opció Rubalcaba. L'elecció de la Secretaria General Federal es una decissió de suma importància, encara que ara mateix em preocupa més l'estat del socialisme valencià en totes les seves ramificacions. Té un estat clínic més preocupant si cap que el Federal, i per tant al malalt més greu li prestaré més atencions.

Així i tot, qui deu de guanyar és el partit. Perquè guanyant el partit, fent-lo fort, qui realment guanyarà serà la ciutadania; que comptarà amb un principal partit de l'oposició fort i decidit a lluitar pels seus drets. En aquests moments d'incertesa, més socialisme que mai. Surtirem per l'esquerra. Adelantarem per l'esquerra. Guanyarem per l'esquerra.

dimecres, 25 de gener de 2012

La (mala) educación

Dicen los entendidos en economía doméstica, que antes que proponerse ir de viaje, primero hay que pagar la casa. Que antes que comprarse un nuevo coche, hay que llenar la nevera. Que antes de comprarse un lujo, se deben comprar los zapatos del día a día. Esto que parece una evidencia en un ámbito estrictamente hogareño, podría ser una norma de funcionamiento en otros niveles: si no tenemos para sanidad, habría que recortar los grandes eventos; si no tenemos para dependencia, olvidaremos los aeropuertos sin aviones; si no podemos pagar la educación, recortaremos los gastos de representación supérfluos. Pero eso que debería formar parte de la deontología política básica de cualquier gobernante, se muestra como un fín casi inalcanzable.

Estos días estamos viviendo en la Generalitat Valenciana la consecuencia de años de despilfarro, de mala gestión, de previsiones caducas y de cortoplacismos que agrandaban la barriga y el ego de unos pocos. Cabe decir que el formato que se presentaba y con el que se actuaba, no daba pie a otra cosa. Y se avisaba, se predecía, se anunciaba... y no se actuaba ni se decía nada para subsanarlo. Tal vez sea culpa nuestra no explicarlo mejor, no ser la cabecilla de las reivindicaciones o cualquier otra cosa. Pero de todas formas, ya hemos visto las orejas al lobo.

En unos pocos días miles de valencianos y valencianas han salido a la calle a consecuencia de las deudas contraídas por el Consell en Educación. Un pilar fundamental sobre el que asentar nuestro futuro, el de todos. Apostar por ella, es apostar por un modelo sostenible. Apostar por entrar con un mejor pie en la lucha del día a día. Invertir en educación debiera de ser una obligación para cualquier aspirante a político.

Las deudas planteadas acarrean graves problemas en el día a día de los centros, y por tanto, en la calidad de la enseñanza. Lo que pasa hoy, tal vez no se verá mañana... pero sí que es un problema peligroso a medio-largo plazo. Me preocupa que un niño tenga frío en un aula. Me inquieta que no se puedan dar las clases porque ha llovido y la clase está inundada. Me cabrea que se priorice en ayudar a los colegios concertados y privados, excluyendo a los públicos de esas ayudas. Me angustia que el modelo que se quiere imponer sea el propio de una sociedad deshumanizada, en el que quien pueda estudiar que lo pague, combatiendo así un principio inalienable: la igualdad de condiciones y oportunidades de tod@s. Me aflige que en mi ciudad, una ciudad media de 65.000 habitantes, se deban a los centros alrededor de 600.000€ sin llegar a contar dos centros más que no han avanzado las deudas aún. Me alarma que en la Comunidad con más tasa de desempleo juvenil, no se apueste claramente por la educación, para poder darles una segunda oportunidad. Me parece despreciable que no se puedan ni comprar alimentos, a aquellos que estudian hostelería. Y por desgracia un largo etc. de preocupaciones infundadas.

Si esto ya produce desazón, parece que no es más que la punta de un iceberg, del que no tenemos referencias a consecuencia del oscurantismo con que lo lleva todo el Partido Popular en esta Comunidad. Sanidad y Dependencia son otros de los puntos negros de esta marea que nos lleva a un precipicio del que únicamente sabemos una cosa a ciencia cierta: quienes nos han metido no van a podernos sacar de allí.

Mientras tanto, continuan los desmanes de aquella economía doméstica que decíamos al principio: repetimos con la Fórmula 1; iniciamos la construcción de estatuas en culto al dios Fabra; pagamos halcones para la seguridad de aviones que no existen; reiteramos el error de Open's, Masters y demás, haciendo opulencia con el dinero de todos. Y todo eso mientras los niños pasan frío, los profesores no tienen condiciones para trabajar, y los directores viven bajo la amenaza de proveedores y perros de presa políticos.

Y cuando la situación es crítica, cuando no podemos ver más allá del día a día porque tenemos un futuro negro, cuando quienes nos tienen que sacar a flote no dan respuestas, sino más preguntas; aparece el señor Rus, alcalde de Xátiva y Presidente de la Diputación de Valencia diciendo: "Aquí no hay crisis, aquí hay ilusión, alegría (*)" . Eso amigos y amigas lectoras de este blog, a eso precisamente se le llama "La Mala Educación".

¿Formas de revertir por completo esta situación?. Cada día que pasa, cada elección que ganan los mismos que nos han metido en el ojo del huracán, cada vítore que se reciba por cualquier desmán, es una posibilidad menos de que esto se pueda solucionar de forma rápida. Participa, actúa, implícate y consigamos de nuevo la Educación que necesitamos y merecemos. Nuestro futuro, el de todos y todas, lo necesita.

*El País, 19 de enero de 2012

dilluns, 16 de gener de 2012

Disculpem si no m'alce per a despedir-me

Ahir va faltar "Don Manuel", segons li deien els seus acòlits. Per als demés Fraga, una persona a la que sempre hem vist entre bambalines, en Congressos i Senats, en Xuntes i Ministeris Franquistes. La gent sol tenir la costum, en principi un error, de beatificar a tota aquella persona que mor encara que al llarg de la seva vida hagi estat una persona infame i dolenta. No vull dir que és el cas. Encara que algunes de les coses que escolte, disten molt de la imatge que tinc de Don Manuel.

A Fraga cal reconeixer-li que va fagocitar en un moment complicat com ho fou la transició, tota aquella dreta reaccionària i antidemocràtica dins d'una dreta unificada. Cal reconeixer-li la signatura a la Carta Magna. Evidentment. A Fraga cal reconeixer-li una inteligència enorme, quasi ingent. Una capacitat innata per a aprendre de propis i enemics tot allò que podria beneficiar-li. I fins el final, fins que no ha pogut més, ha estat treballant (des de el seu punt de vista molt particular), al servei de l'Estat. I negar o dubtar d'aquestes coses seria ser massa subjectiu.

Però evidentment el mateix Fraga que va fer possible una dreta democràtica a este país, té molts punts negres. Massa ombres. Són eixes mateixes ombres les que possiblement hui no sigui el millor dia per recordar-les, encara que al mateix temps i encara que sigui contradictori, també és el dia on no caldria oblidar-les.

No cal oblidar que mai ha condemnat el franquisme. Que a la Dictadura l'anomenava "los años difíciles". Que inclús va escriure que sols hi havia una Espanya vertadera, i que la resta era sols un paràsit que creixia. Que considerava a Pinochet un amic, i va fer el possible per a que Garzón no el jutgés. Que quan es va detindre la guerra entre germans, continuava sumant morts al seu casiller. Que a l'homosexualitat la considerava com una anomalia. Que als ecologistes els odiava. Que deia "la calle es mía", quan es produien manifestacions al carrer, tics autoritaris de qui ha sigut autoritari i ningú l'ha fet acallar. Que deia que els nacionalismes eren una traició a Espanya i a la Constitució, com si tot el món deguera tenir la mateixa concepció política que ell, ens agraden més o menys els nacionalismes... 

Eren tantes les coses que ens podrien separar per la forma de ser, de pensar, de concebir, de reaccionar i de com fer les coses; amb independència de la edat que cadascú tingués, que sols em queda dir... Que descanse Don Manuel, i disculpem si no m'alce per a despedir-me de vosté...