Poques vegades tinc el costum d'escriure al voltant de temes que també tenen una cabuda destacada en el meu dia a dia, però que essencialment no passen de ser entrenteniment. Així i tot no està de més poder mencionar encara que sigui una ocasió i de passada qüestions relacionades amb el cine o les sèries de televisió actuals, que es troben en la seva època daurada. I si cal parlar de sèries mítiques, per a una persona que com jo m'apassiona l'actualitat política, és precissament del creador d'aquella sèrie que millor ha retratat el dia a dia de la Casa Blanca, com és Aaron Sorkin i la seva existosa "El Ala Oeste de la Casa Blanca".
Una sèrie que si bé va ser maltractada per la televisió pública espanyola que era qui tenia els seus drets televisius amb freqüents canvis d'horaris i dies fins adequar-la a un horari en què competia amb les teletiendes; ha estat seguida i lloada per multitud d'espanyols, entre d'ells jo. L'agilitat en el diàleg dels personatges, la versalitat dels actors, la credibilitat d'unes històries que realment podrien haver passat i succeït tal i com es contava va fer d'esta sèrie una referència a nivell mundial fins elevar-la a l'estatus de sèrie de cult. He de reconèixer que cada vegada que he vist posteriorment Martin Sheen en qualsevol altra actuació mai podia deixar d'oblidar el meu admirat Bartlet.
Aaron Sorkin va continuar amb la seva tasca, Òscar inclós per "The social network", fins que ha arribat un altra oportunitat per a aquells qui ens sentiem orfes de sèries que ens ofereriren entreteniment i inteligència a parts iguals vistes des d'una professió d'enorme responsabilitat. Abans foren polítics, ara seran periodistes.
"The Newsroom" no ha agradat a la crítica. Tal vegada perquè el que conta i com ho conta no ha agradat a certs lobbys poderosos de la dreta nord-americana. Però sens dubte els espectadors, i així ho demostren els ràtios d'audiència, han sabut entendre aquesta forma d'expressar el "com" deuria d'haver estat el periodisme amb la restrospecció de notícies reals i properes en el temps per a tots.
Amb "The Newsroom" torna la agilitat dels diàlegs, tornen les lliçons de llibre, torna el món idealitzat de com deuria de ser una professió tant apassionant com ho és el periodisme; sense preocupar-se pel share i si per la veracitat i la búsqueda de noves notícies. La sèrie deuria de admirar-se com d'una classe d'universitat de com fer periodisme. Tot això conjuminat amb que és pur entreteniment i que ha sabut entendre com fer que l'espectador sigui partícep del que passa al tractar-se de notícies reials de fa ben poc, i que per tant les tenim en el nostre record col·lectiu.
Les sèries passaran i els grans guionistes també s'oxidaran algun dia. Mentrestant gaudim del llegat de Sorkin, perquè són petites obres d'art emmascarades com a simples sèries d'entreteniment. I a pesar de que tot tindrà un principi i un final, li desitge una llarga carrera encara a Aaron Sorkin com a creador d'històries intel·ligents. Un desig per pur egoisme personal, no cregau altra cosa, però del que segur ens aprofitarem tots els seus seguidors.
Una sèrie que si bé va ser maltractada per la televisió pública espanyola que era qui tenia els seus drets televisius amb freqüents canvis d'horaris i dies fins adequar-la a un horari en què competia amb les teletiendes; ha estat seguida i lloada per multitud d'espanyols, entre d'ells jo. L'agilitat en el diàleg dels personatges, la versalitat dels actors, la credibilitat d'unes històries que realment podrien haver passat i succeït tal i com es contava va fer d'esta sèrie una referència a nivell mundial fins elevar-la a l'estatus de sèrie de cult. He de reconèixer que cada vegada que he vist posteriorment Martin Sheen en qualsevol altra actuació mai podia deixar d'oblidar el meu admirat Bartlet. Aaron Sorkin va continuar amb la seva tasca, Òscar inclós per "The social network", fins que ha arribat un altra oportunitat per a aquells qui ens sentiem orfes de sèries que ens ofereriren entreteniment i inteligència a parts iguals vistes des d'una professió d'enorme responsabilitat. Abans foren polítics, ara seran periodistes.
"The Newsroom" no ha agradat a la crítica. Tal vegada perquè el que conta i com ho conta no ha agradat a certs lobbys poderosos de la dreta nord-americana. Però sens dubte els espectadors, i així ho demostren els ràtios d'audiència, han sabut entendre aquesta forma d'expressar el "com" deuria d'haver estat el periodisme amb la restrospecció de notícies reals i properes en el temps per a tots.
Amb "The Newsroom" torna la agilitat dels diàlegs, tornen les lliçons de llibre, torna el món idealitzat de com deuria de ser una professió tant apassionant com ho és el periodisme; sense preocupar-se pel share i si per la veracitat i la búsqueda de noves notícies. La sèrie deuria de admirar-se com d'una classe d'universitat de com fer periodisme. Tot això conjuminat amb que és pur entreteniment i que ha sabut entendre com fer que l'espectador sigui partícep del que passa al tractar-se de notícies reials de fa ben poc, i que per tant les tenim en el nostre record col·lectiu.
Les sèries passaran i els grans guionistes també s'oxidaran algun dia. Mentrestant gaudim del llegat de Sorkin, perquè són petites obres d'art emmascarades com a simples sèries d'entreteniment. I a pesar de que tot tindrà un principi i un final, li desitge una llarga carrera encara a Aaron Sorkin com a creador d'històries intel·ligents. Un desig per pur egoisme personal, no cregau altra cosa, però del que segur ens aprofitarem tots els seus seguidors.
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada