divendres, 23 d’agost de 2013

Cachorros con memoria de pez

Una de las noticias más comentadas de los últimos días ha sido la cantidad de imágenes con miembros activos de Nuevas Generaciones enalteciendo épocas sombrías y pasadas, haciendo apología de símbolos nazis y/o franquistas. Chicos y chicas que pueden tener la ideología que les de la gana pues en su libertad estriba el derecho de pensar de una forma determinada, pero que parece estar instalada en un punto de intolerancia cuanto menos, peligrosa. Es más algunos de ellos/as ocupando un puesto público, bien siendo concejales bien siendo asesores; y por tanto con la obligación de preservar y mejorar el estado democrático heredado. No hace falta decir que con la apología de símbolos autoritarios... mal encaminados van. Por otra parte no entraré a comentar el vídeo de jóvenes de Nuevas Generaciones burlándose de un afectado por las preferentes. Eso daría para otro post entero.

Para algunos, como el alcalde de Xátiva y Presidente de la Diputación de Valencia el archiconocido Alfonso Rus ("Dije que traería la playa y me votaron. ¡Serán burros!"), simples chiquilladas. Aunque lo que subyace, el fondo del asunto, es más turbio que un simple juego. Y por tanto más serio que una mera equivocación de espacio, lugar y ambientación. Demasiados ejemplos retratados en poco tiempo (y los que quedarán puertas adentro). La imagen ofrecida por Nuevas Generaciones sin someter castigo alguno ni expediente de expulsión (expedientes sí... pero de cara a la galería que quedarán en nada como bien sabemos todos), es la de una pandilla de soñadores dictatoriales.

Cuestión que por otra parte no se entiende. La nueva camada de cachorros del Partido Popular no ha vivido la experiencia de represión, silencio y miedo que durante 40 años fragmentó una sociedad entera. No han palpado las injusticias que sufrieron nuestros mayores. Los golpes físicos o emocionales recibidos por pensar de una u otra forma. Puede parecer que en su casa se vivió esa época ominosa con la cabeza alzada y presumiendo de régimen. Porque de lo contrario, sería para hacérselo ver seriamente.

Pero no solamente de chiquilladas de Nuevas Generaciones está el Partido Popular lleno. Los más jóvenes extremistas tienen una gran variedad de espejos donde poder mirarse. Desde los ejemplos más generalistas como la aversión a aplicar la Ley de Memoria Histórica por parte del propio Partido Popular poniendo siempre trabas a la aplicación de la misma, hasta paradigmas más puntuales algunos de los cuales citaré. Modelos tales como el del alcalde de Baralla en Lugo justificando los crímenes del fascismo; la corrida de toros permitida en Pinto bajo el lema de "Adolf Hitler tenía razón"; la delegada de gobierno de Cataluña homenajeando ex-combatientes de la División Azul (la que combatió codo con codo de los nazis, vaya) o el concejal de Talavera posando con la bandera franquista en el Valle de los Caídos entre otros. Por cierto, tampoco quiero entrar en las subvenciones actuales del nombrado Valle de los Caídos, símbolo de la vergüenza histórica de un país entero...

Hay estudios que parece comentan que la herencia genética puede llegar a saltarse en ocasiones una generación para perdurar en el tiempo. Desde luego, los genes de esos chicos que proveen la razón, el entendimiento, la cordura y la retentiva se asemejan más a la de los descerebrados que prefieren sesgar una vida porque su ideología es diferente. Una mentalidad extraída de los años del blanco y negro, de personas cómodas bajo el ala del águila y la esvástica. Si de algo sirve la Memoria Histórica es para aprender de los errores pasados. La memoria de pez de Nuevas Generaciones ahonda en heridas aún sin cicatrizar después de más de 75 años y no ayudan a vislumbrar un futuro mejor. Si esa tipología de individuos son el porvenir del principal partido de la derecha española (como diría un refrán católico, para que se sientan cómodos), que nos cojan confesados...

dimecres, 31 de juliol de 2013

El reposo del guerrero

Si bien lo del "reposo del guerrero" es una cita anquilosada en un pasado machista, de la cual he obviado una parte que es donde se menciona a la mujer como objeto del descanso, sí quería utilizar esa frase como nexo a una verdad: aquel que requiere trabajar a tope con una concentración máxima, en ocasiones necesita un descanso para poder retornar con mayor entereza y vigor.

Dentro de unas horas ese "descanso del guerrero" lo aprovecharé. Será una parada corta en un lugar cercano, pero que servirá para romper la rutina del día a día. Tendré tiempo para leer libros, para ver películas, para tostarme al sol o para hacer deporte sin parar. O simplemente, para no hacer nada, ya veremos.

Días de asueto merecidos (creo yo). Pocos, pero que aprovecharé. Es por eso que corto y cierro hasta dentro de un par de semanas. Portáos mal. ¡Pecad un poquito!

dijous, 25 de juliol de 2013

Dia de dol per Santiago

Avui és un dia complicat. Un accident de ferrocarril ha esbiaixat la vida de desenes de persones i per tant famílies senceres ploren la pèrdua dels seus éssers més benvolguts.

Hui és un dia per al dol i per al lament. Però a partir de demà, deu de ser un dia per a analitzar amb exhaustivitat el per què ha succeït i fer tot el possible per tractar de no que no torni a passar.

Dies com els d'ahir o els de hui engrandeixen a la població, a la ciutadania. Milers de mostres de suport i d'ajuda són els exemples latents de què hi ha humanitat en una societat que de vegades pareix dormida. Reaccions com les de les persones anònimes que volien donar la seua pròpia sang per ajudar als serveis sanitaris a acomplir la seva tasca, ens fa albergar esperança i optimisme per al futur.

Temps a més, per a agrair a totes les forces de seguretat i prevenció la seva tasca; així com als serveis sanitaris. A banda, a tots aquells professionals d'aquestes tasques que altruistament han col·laborat per ajudar en la mesura del possible. Tenim uns grans professionals. Aquells a qui de vegades cridem de forma despectiva funcionaris. I aquestes persones, també són funcionàries i sense la seva tasca, no podríem funcionar. Gràcies a tots.

I simplement... donar tot el suport a les famílies de les víctimes, perquè segur que tota ajuda serà poca per a superar aquest malson. Descansen en pau

dilluns, 22 de juliol de 2013

Sorkin: l'intel·ligència més àgil de la televisió

Poques vegades tinc el costum d'escriure al voltant de temes que també tenen una cabuda destacada en el meu dia a dia, però que essencialment no passen de ser entrenteniment. Així i tot no està de més poder mencionar encara que sigui una ocasió i de passada qüestions relacionades amb el cine o les sèries de televisió actuals, que es troben en la seva època daurada. I si cal parlar de sèries mítiques, per a una persona que com jo m'apassiona l'actualitat política, és precissament del creador d'aquella sèrie que millor ha retratat el dia a dia de la Casa Blanca, com és Aaron Sorkin i la seva existosa "El Ala Oeste de la Casa Blanca".

Una sèrie que si bé va ser maltractada per la televisió pública espanyola que era qui tenia els seus drets televisius amb freqüents canvis d'horaris i dies fins adequar-la a un horari en què competia amb les teletiendes; ha estat seguida i lloada per multitud d'espanyols, entre d'ells jo. L'agilitat en el diàleg dels personatges, la versalitat dels actors, la credibilitat d'unes històries que realment podrien haver passat i succeït tal i com es contava va fer d'esta sèrie una referència a nivell mundial fins elevar-la a l'estatus de sèrie de cult. He de reconèixer que cada vegada que he vist posteriorment Martin Sheen en qualsevol altra actuació mai podia deixar d'oblidar el meu admirat Bartlet.

Aaron Sorkin va continuar amb la seva tasca, Òscar inclós per "The social network", fins que ha arribat un altra oportunitat per a aquells qui ens sentiem orfes de sèries que ens ofereriren entreteniment i inteligència a parts iguals vistes des d'una professió d'enorme responsabilitat. Abans foren polítics, ara seran periodistes.

"The Newsroom" no ha agradat a la crítica. Tal vegada perquè el que conta i com ho conta no ha agradat a certs lobbys poderosos de la dreta nord-americana. Però sens dubte els espectadors, i així ho demostren els ràtios d'audiència, han sabut entendre aquesta forma d'expressar el "com" deuria d'haver estat el periodisme amb la restrospecció de notícies reals i  properes en el temps per a tots.

Amb "The Newsroom" torna la agilitat dels diàlegs, tornen les lliçons de llibre, torna el món idealitzat de com deuria de ser una professió tant apassionant com ho és el periodisme; sense preocupar-se pel share i si per la veracitat i la búsqueda de noves notícies. La sèrie deuria de admirar-se com d'una classe d'universitat de com fer periodisme. Tot això conjuminat amb que és pur entreteniment i que ha sabut entendre com fer que l'espectador sigui partícep del que passa al tractar-se de notícies reials de fa ben poc, i que per tant les tenim en el nostre record col·lectiu.

Les sèries passaran i els grans guionistes també s'oxidaran algun dia. Mentrestant gaudim del llegat de Sorkin, perquè són petites obres d'art emmascarades com a simples sèries d'entreteniment. I a pesar de que tot tindrà un principi i un final, li desitge una llarga carrera encara a Aaron Sorkin com a creador d'històries intel·ligents. Un desig per pur egoisme personal, no cregau altra cosa, però del que segur ens aprofitarem tots els seus seguidors.

divendres, 14 de juny de 2013

José Couso: Crim de guerra

Fa temps vaig escriure un post sobre els periodistes (link). A dia de hui, continua la meva admiració cap a eixos corresponsals que lluny de parlar unicament dels rumors dels famosillos, el que pretenen és informar anant als lloc dels fets, jugant-se fins i tot la seva pròpia vida per tal de donar a conèixer qualsevol tipus d'informació. Gent com Àngels Barceló o Jon Sistiaga pot ser siguen els més coneguts. Però darrere d'ells hi han un bon nombre de reporters, editors, productors, gràfics... que són valents i posen en risc la seva vida per a que tu i jo pugam enterar-se del que passa allà on està ocurrint la notícia.

Cada any moren al món molts més periodistes dels que puguem pensar-ne. En la web de "Reporteros sin Fronteras" teniu les dades. A l'any 2013 ja hi han 23 periodistes assassinats. 9 més que són gent que dona la seva informació a les xarxes i que també han matat. 192 reporters encarcelats per fer ús de la seva professió. Repressions, amenaces, censura... despropòsits. Recordem, i que no sens oblide mai, que el periodisme ben fet és un mètode per a poder salvaguardar la democràcia. I per tant, imprescindible en qualsevol societat que es valore com a tal.

Parlàvem dels assassinats de 2013. Però a 2003 va haver un molt especial. José Couso. Reporter de guerra, càmera de Telecinco, encara que abans havia fet tasques per a EFE o Canal Plus. En la seva carrera havia cobert notícies de rellevància com el segrest del seu company Jon Sistiaga a Macedònia, els bombardejos de Bagdad de 1998, la guerra de Kosovo en 1999, diversos reportatges en el buc oceanogràfic Hespérides en l'Antàrtida en 2001, el reportatge en les coves Lascaux (França) en 2002 o l'incident de la illa Perejil en el mateix any i l'abocament del Prestige, entre d'altres. Un periodiste de cap a peus. 

Al 2003, en la tant coneguda com rebutjada popularment guerra d'Irak, la mateixa de les "armes de destrucció masiva"; l'hotel on s'hospedava en la capital Bagdad va rebre un projectil per part de l'Exercit dels Estats Units provocant-li la mort.

Mai s'han esclarit els detalls del per què l'Exercit Nord-Americà va disparar contra un hotel on es sabia que estaven allotjats els mitjans de comunicació. Mai s'han demanat explicacions al Govern de USA, en un exercici d'opacitat digne de qualsevol règim autoritari. Els soldats que van disparar contra l'hotel deuen d'estar per casa, allà per l'Amèrica profunda. I algun mando superior seu, aquell qui deuria d'haver donat l'ordre d'obrir foc a eixa banda del riu Tigris on es trobaven Couso i Sistiaga, dedueisc que també.

Hui a Alcoi, ve a parlar-nos d'eixe cas i de la indefensió de molts reporters de guerra que fan la seua feina jugant-se la vida, el germà de José Couso. Crec que és una bona oportunitat per escoltar els fets de boca d'aquells qui han patit la seva falta.

Un homenatge cap als periodistes de raça. Gent, com José Couso... i tants d'altres.