El gust de l'aroma a nou

Demà mateix, o millor dit d'ací a unes hores, es culmina un nou pas per a la consecució d'un desig per a les comarques de l'interior, un nou tram de la nostra benvolguda i benarrivada autovia. 25 anys després, quan ja deuria de ser vella i que ens la renováren, però no anem a dir cap cosa en contra davant de l'obra més important a la nostra terra des de l'entrada de la democràcia, se'ns dubte.

Una obra que no arribava i que ens va deixar als companys de l'Alcoià-Comtat aïllats, a dos pasos i mig de cada costat, mentre els demés acurtaven distàncies i desenvolupaven una indústria logística que nosaltres pareixia que mai podríem assolir. I a més continuem acomplint plaços, com bé deia el nostre Ministre de Foment quant va vindre a inagurar el primer traçat com ho era la variant d'Alcoi fa uns mesos. I tot això, a pesar de les trabes i les envejes del PP alcoià i valencià.

Ja van 2 de 4, i queden els dos més importants que esperem s'inaguraran al llarg d'aquest any i/o màxim principis de l'altre, sobretot el tram del Barranc de la Batalla, el més complicat per l'orografia tan enrevesada de la nostra capital comarcal. I reitere, a pesar com deiem que des de València no se'ls permeteisca (per exemple) als camions passar per les carreteres comarcals per així retardar tot el que puguen un obra que és visible i que en vegades d'afavorir-la per bé de tots, la retrasen perque sols pensen en vots.

Del Govern alcoià, ja no s'escolta res, després de que soltaren al senyor (per dir-li alguna cosa) Fernando Pastor d'excursió per la Serra i diguera que les obres estaven parades, mentint sense escrúpols ja que qualsevol cosa que retrase el progrés a Alcoi, pareix que els vingui bé a ells. Me l'imagine a casa amb risa de dimoniet de caricatura, frotant-se les mans, mentre soporta el trident al muscle i va pensant que la mentida reiterada es converteix en veritat. No podia ser menys, des d'aleshores un silènci... Em recorda una imatge com si el dimoniet estigués en el llunyà oest americà, i passara una bola de matorrals secs, després d'haver perdut el duel; en aquest cas després de vore com la gent no és tonta i li recriminava les seues mentides compulsives.

Doncs si, demà un nou tram quedarà inagurat. Un tram menys per a l'ansiada autovia de les comarques de l'interior, que retallarà en més 20 minuts el trajecte València-Alacant afavorint així la comunicació entre aquestes capitals i sent per tant un lloc estratègic per a la situació de noves empreses que vullguen estar ben a prop de les dues capitals i de la surtida a Madrid.

Demà, tal i com estrenem una nova camisa, una nova cartera o un nou cotxe ens alegrarà sentir el seu olor a nou. L'aroma del treball ben fet, per part del nostre Govern Central, d'aquells qui sempre acompleixen en les nostres comarques.

A la Foguera!!!

Fa una estona he arrivat a casa de poder vore com cremaven la foguereta d'un dels barris del meu poble, a la Zona Nord. A més, un dia abans de la nit gran de les festes d'Alacant on aniré demà mateix. Un dia abans, que realment és quan marca el solstici d'estiu. Se'ns oblida que aquesta és una tradició mi·lenària, que ja es practicava desde temps pre-romans; i que el sincretisme, tant de moda per l'esglèsia catòlica, ha absorvit deixant el seu significat primigeni en un no res, i convertint-ho en una festa a l'ús, d'aquelles que no els venen malament.

Així doncs, el significat de fer una foguera al punt on el dia és més llarg, era donar-li força al Sol que des d'aleshores va menguant fins que al següent Solstici, aquell que l'Esglèsia s'ha apropiat com el neixement de Crist, torna a resurgir poc a poc. També, simbòlicament el foc conté un efecte purificador, de cremar les coses pasades i antigues, per fer una renovació de les mateixes. Cremar el passat, mirar el futur. Una nit màgica se'ns dubte, on bruixotes i meigas tenén un incís especial, i on cremar un desig, pot convertir-se en realitat.

Cremar el passat.... Mirar al futur... Em tiladreu d'incendiari, però jo també abrasaria avui vàries coses. I evidentment, i com és normal, tot el que vaja a parar a la meua foguera de Sant Joan, té un efecte irònic i simbòlic... mai violent.

Jo avui cremaria...:

- ... un Govern Municipal alcoià gastat i inútil, en el terme gramàtic de la paraula. Inútil, perque no serveix per a res. Inútil perque no fa front a les necesitats de les persones. Inútil perque no lluita per la seua ciutat, sino pels seus interessos. I gastat, perque després de 10 anys d'inmovilisme, no crec que 4 més serveisquen per millorar-ho, sino més bé tot el contrari.

- ... una alcaldessa com la d'Alacant, que front a un equip en Primera, vol fer una recalificació de Primera; trista excusa per a continuar amb un model obsolet, que ens ha portat fins on estem actualment.

- ... a un Síndic venut al Consell, que reitera en l'equivocació de temps oscurs i passats com ho és la repressió de la llibertat d'expressió.

- ... a aquells qui deixen d'aplicar la Llei de Dependència al nostre Estat, i que... oh sorpresa!, són fonamentalment la conjunció del trío de l'obscurantisme, el triangle de les Bermudes, on arriven els fondos i desapareixen com els barcs a aquest indret, sense arrivar els diners a la gent que ho necesita: Madrid, València i Múrcia.

- ... a aquells qui volen llevar el burka a les dones, sense saber que en molts d'eixos casos, els acaben de posar un burka de maons, ja que no podran surtir de casa amenaçades per les seues famílies.

- ... a qui practica i justifica la violència, tant de gènere com per motius religiosos, culturals, socials, socio-polítics, financers, de recursos... Cremaria a aquells qui ho propicien, i recorde... a aquells qui ho justifiquen.

- ... el format del sistema judicial sencer, per tornar-lo a escriure de nou. Estem arrosegant una justícia de fa 40 anys, ja que un senyor ho va deixar ben nugat. S'ha reformat el sistema polític i el militar... per a quan el judicial?

- ... a qui estàn beneficiant-se de la crisi a costa de la gent del carrer com tu i jo. Aquells empresaris i depredadors financiers, a qui els importa molt la seua butxaca i molt poc la de la resta del món, autèntics responsables del moment econòmic actual.

- ... als intolerants i qui pensen que tenen la veritat unviersal; ja que tenen una visió de burro amb clucales (anteojeras en espanyol) i no soporten qualsevol cosa que no entre en els seus plans, intransigents i que dirimeixen el amb mi o contra mi.

- ... a tot aquell polític corrupte, que fa que a tots els demés se'ns tilde de la mateixa forma. Especialment a aquells com Fabra, Camps i companyia, qui  es burlen a més de la ciutadania que els ha posat als llocs que estan i que obliden que són els mateixos qui els llevaran per les seues incompetències i mentides. 

- ... a qui considera la homosexualitat com una enfermetat i no com una opció sexual lliure. En aquest cas Durán i Lleida m'ha sorprés negativament, i ha exposat la seua vena més dretista. El que pareixia una dreta moderada, cada dia amb coses com açò mateixa i el tema del burka, la situa més lluny del raciocini i més a prop de l'interés electoralista.

- ... aquells programes de la televisió privada espanyola, especialment de la cadena Tele 5, que ens ofereixen una visió fragmentada i parcial de la realitat, sobretot dels jovens. No tots volem surtir en Gran Hermano, ni volem ser famosos per què si, ni anem bufats i drogats tot el temps, ni a tots ens interessa la vida de Belén Esteban, ni tots som problemàtics, ni tenim la dialèctica d'un peix.

- ... i finalment... a tots aquells qui priven de la llibertat, qui retenen persones per la seua ideologia, credo, sexualitat o gènere. Aquells qui censuren desde la influència de la por i l'autoritarisme. Aquells qui en nom d'una entitat superior, creen conflictes; i tots aquells a qui  l'estat del terror, és on pensen que són més forts... resultant que són la gent més covarda i feble que existeix...

Quin foc més gran, faríem amb tot açò...

A tots aquests.... a la Foguera!!!

Els rojos ens posem rojos amb la Roja

Com bé deia al meu primer post, i com no he cumplit massa ja que la política es porta a les venes; aquest bloc volia ser una amalgama de comentaris que no sols fóren d'aqueix àmbit. Hui publicaré, a banda de l'espai que li vaig tractar a "Lost", el que serà el segon d'aquelles entrades que es poden anomenar "temes banals". Ja que el futbol, encara que paralitze informatius i sigui encara el tema de conversació més recurrent als bars (amb el permís ara mateix de la maleïda crisi...), no deixa de ser un tema banal i superflu. La droga del poble per sortir de la rutina diària. Però de la que el poble mateix, no cobra res més que disgutos i alegries passatgeres, i per tant deu de quedar en eixa catalogació.

Ara bé, si que és veritat que eixa alegria efímera, als moments en què ens trobem, fa que almenys durant 90 minuts se'ns obliden els problemes que arroseguem al llarg del dia. I avui, amb eixes ganes de compartir una bona estona de futbol amb companys, m'he desplaçat a València. A més, per fer pinya amb aquells qui s'ajuntavem baix el títol de "Els rojos amb la Roja"; títol nascut després d'una intensa nit de Fira a Cáceres. I el previ no podia ser millor, amb la bona companyia d'un grapat de jovens i no tant jovens encapçalats per Elena Martin (que enten de futbol, i no poc), i Salva Broseta (que també sap lo seu). Però no fa falta que comente massa el desenllaç. Hi han ingents notícies als periòdics esportius que teoritzen i treuen conclussions al respecte.

Jo si que dec de dir, que d'ençà que conec Vicente del Bosque com entrenador, possiblement hagués fet el 85% dels canvis que li he vist fer als partits. I que a més els anúncie abans de que es realitzen. Puc dir que tenim per tant una visió pareguda de retractar els encontres, dit des del respecte i la modèstia (que l'entenc, vull dir). Jo per la meua banda recorde els molts anys que he passat als terrenys de joc i les banquetes. Possiblement gaudin de forma diferent, però de forma més intensa si cap quan era míster. Recorde els entrenaments amb dies nublats, amb fred, aigua i neu del gèlid hivern alcoià. I recorde que com qualsevol entrenador he estat criticat. Potser perque els resultats m'han acompanyat assiduament, menys que a altres. Però al cap i a la fí, puc dir que comprenc als del gremi de la banqueta, i lo senzill que es fer anàlisi a posteriori dels partits. Aquells qui comenten els encontres amb aires de superioritat després de que hagen finalitzat com si tingueren el miracle a les seues mans, em recorden als economistes que sols poden explicar els vaivens de la crisi, una vegada han passat de llarg.

És per això que possiblement jo hagués coincidit, amb la salvetat d'Iniesta, amb l'onze inicial propost. He estat d'acord amb els canvis desats per Vicente... i com ell segurament, m'hagués arrepentit després de no pensar en Llorente abans de Torres, vist com ha transcorregut el partit ulteriorment. Però una cosa és positiva, a pesar de tot, i ho dic després d'unes hores de anàlisi i no amb el calfament posterior al partit. Hem perdut amb el plantejament que té la selecció de surtida. Hem mort amb el toc, i les parets. Amb les jugades d'estratègia... i amb la mala sort que ens caracteritzava sempre a les grans ocasions.

Aquells qui veien alçar la copa del món abans de jugar, segurament són els mateixos que ara estaran pensant que en dos dies tornem a casa. Doncs potser que si... i potser que no. Qui sap? Una cosa és clara i objectiva a pesar de tot, possiblement per la il.lussió que portavem tots els que ens hem ajuntat avui a Blanqueries: Avui els rojos ens hem posat rojos veient la Roja...

Targeta roja al maltractador

Amb aquesta foto, feta el passat divendres abans de l'assamblea ordinària, mostrem des d'Alcoi el nostre suport a la campanya del Ministeri d'Igualtat: "Treu-li targeta roja al maltractador".

Ho he dit i reiterat en vàries vegades a aquest mateix bloc. No podem deixar que les imatgens i les notícies referides a la violència de gènere, per recurrents i comuns (per desgràcia), ens facen oblidar a les víctimes i ens trobem indiferents davant de quelsevol mostra de maltractament, sigui físic o psicològic.

Hi ha 32 morts aquest any per ara, una absoluta barbaritat. Soles 5 d'elles havien denunciat. I 1 fins i tot l'havia retirat la acusació. 6 de les dones tenien menys de 30 anys, el que resulta quasi un 20% o el que és el mateix, una de cada cinc assasinades. Cap víctima més per engrossar estadístiques.

Siguis parella, veí/veïna, amic/amiga, conegut/da, o simple ciutadà/na... al mínim indici de maltractament físic o psicològic... no mires a un altre costat: Treu-li targeta roja al maltractador!!!

L'hora del canvi

He deixat passar una setmana fins publicar aquesta següent entrada, i he decidit fer-la a nivell municipalista. Ja sabeu que els socialistes a vegades pequem d'endogàmics. Però ser ja alcoià i roig, és una combinació suficient, com per tenir que parlar d'Alcoi a aquest espai d'una forma relativament continua.

Cada vegada més, ja que ens apropem al punt d'inici del que serà un any apassionant, amb unes eleccions locals i autonòmiques, que dirimiran el futur tant d'Alcoi, com de la nostra Província, així com el de la Comunitat. I no és baladí l'asumpte, ja que un nou model deu d'establir-se a la vida política que patim al nostre àmbit més proper. Cal que torni la dignitat. Una dignitat perduda amb tot el que està produïnt-se, a la nostra Comunitat.

I parle i ho faig a col·lació de vàries qüestions que he tingut aquest mateix cap de setmana. Divendres, la més graciossa, se'ns dubte. Trucaven a casa, i pareixia una enquesta telefònica per vendre qualsevol producte, amb la diferència de que era una medició per comprovar l'estat polític actual de la nostra ciutat. Evidentment sondeig propiciat per part del PP, i amb la incertessa de no saber mai qui paga aquest tipus de coses; si el partit o la ciutadania, amb el perill que comportaria que fos aquest segón qui es fera càrrec d'aquestes coses.

El propòsit, vore si realment eixes suposicions, rumors i desconfiances que mostra la gent del carrer es traspola al que serien unes eleccions. Com no, el PP pensant únicament amb el vot, i no amb el que deuria de fer, que és asegurar l'estat de les persones, preocupar-se per elles i fomentar i propiciar una ciutat que s'adeqüi a les seues necesitats.

Algunes de les preguntes que formulava, sobre com veia la ciutat ara, si havia millorat, si la gestió del govern municipal havia estat adecuat em feren pensar. Si un poble porta sense desenvolupar una red empresarial sòlida amb unes infraestructures que es necesiten desde fa anys, una red d'emprenedors que faciliti la entrada de capital forani i el no exili de les joves ments autòctones, una red de serveis adequats a una capital comarcal, una red seriossa de model productiu (encara fomentant camps de golf i hotels a parcs naturals després de el fracàs del maó i els "pelotazos" urbanístics??), de model d'habitatge (diàspora de la gent incrementant el nombre d'habitatges a diseminats com Serelles?), de model turístic definit (ciutat de passetjos amb burro i camell, o ciutat de Congressos?).... Si no ha pogut definir res d'açò en 10 anys.. ? Com vol que el definim al govern actual i la seua gestió? Quina pot ser obviament la resposta que mereix? Amb l'agreujament obvi, de les múltiples oportunitats que hem perdut i que no tornaran mai.

És per allò, junt al moment actual que viu el partit a Alcoi, la Província i la Generalitat; que em fa sentir especialment motivat i optimista per treballar de valent durant aquestos mesos, més si cap del que vinc fent-ho habitualment i que m'ocupa bona part de les meues hores. I en pro d'unes sigles, que són les que perduraran quan ja no hi sigui jo, i que aquesta mateixa setmana han cumplit 100 anys de Grup Parlamentari. A Alcoi hi ha gent sobradament preparada, al igual que a la província i la generalitat. I precissament a Alcoi, fugeisc de personalismes i plataformes pro-persones, quan debem de ser la comuna els qui estem qui debem de decidir quan toque, qui volem que ens represente. Realment, qui siga, serà una persona preparada per a la gestió pública, així que la nostra hora arrivarà. Per molt que els del silló d'enfront, pensen que tot açò és d'ús exclusiu i propi seu.

És l'hora del canvi.