Els rojos ens posem rojos amb la Roja

Com bé deia al meu primer post, i com no he cumplit massa ja que la política es porta a les venes; aquest bloc volia ser una amalgama de comentaris que no sols fóren d'aqueix àmbit. Hui publicaré, a banda de l'espai que li vaig tractar a "Lost", el que serà el segon d'aquelles entrades que es poden anomenar "temes banals". Ja que el futbol, encara que paralitze informatius i sigui encara el tema de conversació més recurrent als bars (amb el permís ara mateix de la maleïda crisi...), no deixa de ser un tema banal i superflu. La droga del poble per sortir de la rutina diària. Però de la que el poble mateix, no cobra res més que disgutos i alegries passatgeres, i per tant deu de quedar en eixa catalogació.

Ara bé, si que és veritat que eixa alegria efímera, als moments en què ens trobem, fa que almenys durant 90 minuts se'ns obliden els problemes que arroseguem al llarg del dia. I avui, amb eixes ganes de compartir una bona estona de futbol amb companys, m'he desplaçat a València. A més, per fer pinya amb aquells qui s'ajuntavem baix el títol de "Els rojos amb la Roja"; títol nascut després d'una intensa nit de Fira a Cáceres. I el previ no podia ser millor, amb la bona companyia d'un grapat de jovens i no tant jovens encapçalats per Elena Martin (que enten de futbol, i no poc), i Salva Broseta (que també sap lo seu). Però no fa falta que comente massa el desenllaç. Hi han ingents notícies als periòdics esportius que teoritzen i treuen conclussions al respecte.

Jo si que dec de dir, que d'ençà que conec Vicente del Bosque com entrenador, possiblement hagués fet el 85% dels canvis que li he vist fer als partits. I que a més els anúncie abans de que es realitzen. Puc dir que tenim per tant una visió pareguda de retractar els encontres, dit des del respecte i la modèstia (que l'entenc, vull dir). Jo per la meua banda recorde els molts anys que he passat als terrenys de joc i les banquetes. Possiblement gaudin de forma diferent, però de forma més intensa si cap quan era míster. Recorde els entrenaments amb dies nublats, amb fred, aigua i neu del gèlid hivern alcoià. I recorde que com qualsevol entrenador he estat criticat. Potser perque els resultats m'han acompanyat assiduament, menys que a altres. Però al cap i a la fí, puc dir que comprenc als del gremi de la banqueta, i lo senzill que es fer anàlisi a posteriori dels partits. Aquells qui comenten els encontres amb aires de superioritat després de que hagen finalitzat com si tingueren el miracle a les seues mans, em recorden als economistes que sols poden explicar els vaivens de la crisi, una vegada han passat de llarg.

És per això que possiblement jo hagués coincidit, amb la salvetat d'Iniesta, amb l'onze inicial propost. He estat d'acord amb els canvis desats per Vicente... i com ell segurament, m'hagués arrepentit després de no pensar en Llorente abans de Torres, vist com ha transcorregut el partit ulteriorment. Però una cosa és positiva, a pesar de tot, i ho dic després d'unes hores de anàlisi i no amb el calfament posterior al partit. Hem perdut amb el plantejament que té la selecció de surtida. Hem mort amb el toc, i les parets. Amb les jugades d'estratègia... i amb la mala sort que ens caracteritzava sempre a les grans ocasions.

Aquells qui veien alçar la copa del món abans de jugar, segurament són els mateixos que ara estaran pensant que en dos dies tornem a casa. Doncs potser que si... i potser que no. Qui sap? Una cosa és clara i objectiva a pesar de tot, possiblement per la il.lussió que portavem tots els que ens hem ajuntat avui a Blanqueries: Avui els rojos ens hem posat rojos veient la Roja...