El gust de l'aroma a nou

Demà mateix, o millor dit d'ací a unes hores, es culmina un nou pas per a la consecució d'un desig per a les comarques de l'interior, un nou tram de la nostra benvolguda i benarrivada autovia. 25 anys després, quan ja deuria de ser vella i que ens la renováren, però no anem a dir cap cosa en contra davant de l'obra més important a la nostra terra des de l'entrada de la democràcia, se'ns dubte.

Una obra que no arribava i que ens va deixar als companys de l'Alcoià-Comtat aïllats, a dos pasos i mig de cada costat, mentre els demés acurtaven distàncies i desenvolupaven una indústria logística que nosaltres pareixia que mai podríem assolir. I a més continuem acomplint plaços, com bé deia el nostre Ministre de Foment quant va vindre a inagurar el primer traçat com ho era la variant d'Alcoi fa uns mesos. I tot això, a pesar de les trabes i les envejes del PP alcoià i valencià.

Ja van 2 de 4, i queden els dos més importants que esperem s'inaguraran al llarg d'aquest any i/o màxim principis de l'altre, sobretot el tram del Barranc de la Batalla, el més complicat per l'orografia tan enrevesada de la nostra capital comarcal. I reitere, a pesar com deiem que des de València no se'ls permeteisca (per exemple) als camions passar per les carreteres comarcals per així retardar tot el que puguen un obra que és visible i que en vegades d'afavorir-la per bé de tots, la retrasen perque sols pensen en vots.

Del Govern alcoià, ja no s'escolta res, després de que soltaren al senyor (per dir-li alguna cosa) Fernando Pastor d'excursió per la Serra i diguera que les obres estaven parades, mentint sense escrúpols ja que qualsevol cosa que retrase el progrés a Alcoi, pareix que els vingui bé a ells. Me l'imagine a casa amb risa de dimoniet de caricatura, frotant-se les mans, mentre soporta el trident al muscle i va pensant que la mentida reiterada es converteix en veritat. No podia ser menys, des d'aleshores un silènci... Em recorda una imatge com si el dimoniet estigués en el llunyà oest americà, i passara una bola de matorrals secs, després d'haver perdut el duel; en aquest cas després de vore com la gent no és tonta i li recriminava les seues mentides compulsives.

Doncs si, demà un nou tram quedarà inagurat. Un tram menys per a l'ansiada autovia de les comarques de l'interior, que retallarà en més 20 minuts el trajecte València-Alacant afavorint així la comunicació entre aquestes capitals i sent per tant un lloc estratègic per a la situació de noves empreses que vullguen estar ben a prop de les dues capitals i de la surtida a Madrid.

Demà, tal i com estrenem una nova camisa, una nova cartera o un nou cotxe ens alegrarà sentir el seu olor a nou. L'aroma del treball ben fet, per part del nostre Govern Central, d'aquells qui sempre acompleixen en les nostres comarques.

A la Foguera!!!

Fa una estona he arrivat a casa de poder vore com cremaven la foguereta d'un dels barris del meu poble, a la Zona Nord. A més, un dia abans de la nit gran de les festes d'Alacant on aniré demà mateix. Un dia abans, que realment és quan marca el solstici d'estiu. Se'ns oblida que aquesta és una tradició mi·lenària, que ja es practicava desde temps pre-romans; i que el sincretisme, tant de moda per l'esglèsia catòlica, ha absorvit deixant el seu significat primigeni en un no res, i convertint-ho en una festa a l'ús, d'aquelles que no els venen malament.

Així doncs, el significat de fer una foguera al punt on el dia és més llarg, era donar-li força al Sol que des d'aleshores va menguant fins que al següent Solstici, aquell que l'Esglèsia s'ha apropiat com el neixement de Crist, torna a resurgir poc a poc. També, simbòlicament el foc conté un efecte purificador, de cremar les coses pasades i antigues, per fer una renovació de les mateixes. Cremar el passat, mirar el futur. Una nit màgica se'ns dubte, on bruixotes i meigas tenén un incís especial, i on cremar un desig, pot convertir-se en realitat.

Cremar el passat.... Mirar al futur... Em tiladreu d'incendiari, però jo també abrasaria avui vàries coses. I evidentment, i com és normal, tot el que vaja a parar a la meua foguera de Sant Joan, té un efecte irònic i simbòlic... mai violent.

Jo avui cremaria...:

- ... un Govern Municipal alcoià gastat i inútil, en el terme gramàtic de la paraula. Inútil, perque no serveix per a res. Inútil perque no fa front a les necesitats de les persones. Inútil perque no lluita per la seua ciutat, sino pels seus interessos. I gastat, perque després de 10 anys d'inmovilisme, no crec que 4 més serveisquen per millorar-ho, sino més bé tot el contrari.

- ... una alcaldessa com la d'Alacant, que front a un equip en Primera, vol fer una recalificació de Primera; trista excusa per a continuar amb un model obsolet, que ens ha portat fins on estem actualment.

- ... a un Síndic venut al Consell, que reitera en l'equivocació de temps oscurs i passats com ho és la repressió de la llibertat d'expressió.

- ... a aquells qui deixen d'aplicar la Llei de Dependència al nostre Estat, i que... oh sorpresa!, són fonamentalment la conjunció del trío de l'obscurantisme, el triangle de les Bermudes, on arriven els fondos i desapareixen com els barcs a aquest indret, sense arrivar els diners a la gent que ho necesita: Madrid, València i Múrcia.

- ... a aquells qui volen llevar el burka a les dones, sense saber que en molts d'eixos casos, els acaben de posar un burka de maons, ja que no podran surtir de casa amenaçades per les seues famílies.

- ... a qui practica i justifica la violència, tant de gènere com per motius religiosos, culturals, socials, socio-polítics, financers, de recursos... Cremaria a aquells qui ho propicien, i recorde... a aquells qui ho justifiquen.

- ... el format del sistema judicial sencer, per tornar-lo a escriure de nou. Estem arrosegant una justícia de fa 40 anys, ja que un senyor ho va deixar ben nugat. S'ha reformat el sistema polític i el militar... per a quan el judicial?

- ... a qui estàn beneficiant-se de la crisi a costa de la gent del carrer com tu i jo. Aquells empresaris i depredadors financiers, a qui els importa molt la seua butxaca i molt poc la de la resta del món, autèntics responsables del moment econòmic actual.

- ... als intolerants i qui pensen que tenen la veritat unviersal; ja que tenen una visió de burro amb clucales (anteojeras en espanyol) i no soporten qualsevol cosa que no entre en els seus plans, intransigents i que dirimeixen el amb mi o contra mi.

- ... a tot aquell polític corrupte, que fa que a tots els demés se'ns tilde de la mateixa forma. Especialment a aquells com Fabra, Camps i companyia, qui  es burlen a més de la ciutadania que els ha posat als llocs que estan i que obliden que són els mateixos qui els llevaran per les seues incompetències i mentides. 

- ... a qui considera la homosexualitat com una enfermetat i no com una opció sexual lliure. En aquest cas Durán i Lleida m'ha sorprés negativament, i ha exposat la seua vena més dretista. El que pareixia una dreta moderada, cada dia amb coses com açò mateixa i el tema del burka, la situa més lluny del raciocini i més a prop de l'interés electoralista.

- ... aquells programes de la televisió privada espanyola, especialment de la cadena Tele 5, que ens ofereixen una visió fragmentada i parcial de la realitat, sobretot dels jovens. No tots volem surtir en Gran Hermano, ni volem ser famosos per què si, ni anem bufats i drogats tot el temps, ni a tots ens interessa la vida de Belén Esteban, ni tots som problemàtics, ni tenim la dialèctica d'un peix.

- ... i finalment... a tots aquells qui priven de la llibertat, qui retenen persones per la seua ideologia, credo, sexualitat o gènere. Aquells qui censuren desde la influència de la por i l'autoritarisme. Aquells qui en nom d'una entitat superior, creen conflictes; i tots aquells a qui  l'estat del terror, és on pensen que són més forts... resultant que són la gent més covarda i feble que existeix...

Quin foc més gran, faríem amb tot açò...

A tots aquests.... a la Foguera!!!

Els rojos ens posem rojos amb la Roja

Com bé deia al meu primer post, i com no he cumplit massa ja que la política es porta a les venes; aquest bloc volia ser una amalgama de comentaris que no sols fóren d'aqueix àmbit. Hui publicaré, a banda de l'espai que li vaig tractar a "Lost", el que serà el segon d'aquelles entrades que es poden anomenar "temes banals". Ja que el futbol, encara que paralitze informatius i sigui encara el tema de conversació més recurrent als bars (amb el permís ara mateix de la maleïda crisi...), no deixa de ser un tema banal i superflu. La droga del poble per sortir de la rutina diària. Però de la que el poble mateix, no cobra res més que disgutos i alegries passatgeres, i per tant deu de quedar en eixa catalogació.

Ara bé, si que és veritat que eixa alegria efímera, als moments en què ens trobem, fa que almenys durant 90 minuts se'ns obliden els problemes que arroseguem al llarg del dia. I avui, amb eixes ganes de compartir una bona estona de futbol amb companys, m'he desplaçat a València. A més, per fer pinya amb aquells qui s'ajuntavem baix el títol de "Els rojos amb la Roja"; títol nascut després d'una intensa nit de Fira a Cáceres. I el previ no podia ser millor, amb la bona companyia d'un grapat de jovens i no tant jovens encapçalats per Elena Martin (que enten de futbol, i no poc), i Salva Broseta (que també sap lo seu). Però no fa falta que comente massa el desenllaç. Hi han ingents notícies als periòdics esportius que teoritzen i treuen conclussions al respecte.

Jo si que dec de dir, que d'ençà que conec Vicente del Bosque com entrenador, possiblement hagués fet el 85% dels canvis que li he vist fer als partits. I que a més els anúncie abans de que es realitzen. Puc dir que tenim per tant una visió pareguda de retractar els encontres, dit des del respecte i la modèstia (que l'entenc, vull dir). Jo per la meua banda recorde els molts anys que he passat als terrenys de joc i les banquetes. Possiblement gaudin de forma diferent, però de forma més intensa si cap quan era míster. Recorde els entrenaments amb dies nublats, amb fred, aigua i neu del gèlid hivern alcoià. I recorde que com qualsevol entrenador he estat criticat. Potser perque els resultats m'han acompanyat assiduament, menys que a altres. Però al cap i a la fí, puc dir que comprenc als del gremi de la banqueta, i lo senzill que es fer anàlisi a posteriori dels partits. Aquells qui comenten els encontres amb aires de superioritat després de que hagen finalitzat com si tingueren el miracle a les seues mans, em recorden als economistes que sols poden explicar els vaivens de la crisi, una vegada han passat de llarg.

És per això que possiblement jo hagués coincidit, amb la salvetat d'Iniesta, amb l'onze inicial propost. He estat d'acord amb els canvis desats per Vicente... i com ell segurament, m'hagués arrepentit després de no pensar en Llorente abans de Torres, vist com ha transcorregut el partit ulteriorment. Però una cosa és positiva, a pesar de tot, i ho dic després d'unes hores de anàlisi i no amb el calfament posterior al partit. Hem perdut amb el plantejament que té la selecció de surtida. Hem mort amb el toc, i les parets. Amb les jugades d'estratègia... i amb la mala sort que ens caracteritzava sempre a les grans ocasions.

Aquells qui veien alçar la copa del món abans de jugar, segurament són els mateixos que ara estaran pensant que en dos dies tornem a casa. Doncs potser que si... i potser que no. Qui sap? Una cosa és clara i objectiva a pesar de tot, possiblement per la il.lussió que portavem tots els que ens hem ajuntat avui a Blanqueries: Avui els rojos ens hem posat rojos veient la Roja...

Targeta roja al maltractador

Amb aquesta foto, feta el passat divendres abans de l'assamblea ordinària, mostrem des d'Alcoi el nostre suport a la campanya del Ministeri d'Igualtat: "Treu-li targeta roja al maltractador".

Ho he dit i reiterat en vàries vegades a aquest mateix bloc. No podem deixar que les imatgens i les notícies referides a la violència de gènere, per recurrents i comuns (per desgràcia), ens facen oblidar a les víctimes i ens trobem indiferents davant de quelsevol mostra de maltractament, sigui físic o psicològic.

Hi ha 32 morts aquest any per ara, una absoluta barbaritat. Soles 5 d'elles havien denunciat. I 1 fins i tot l'havia retirat la acusació. 6 de les dones tenien menys de 30 anys, el que resulta quasi un 20% o el que és el mateix, una de cada cinc assasinades. Cap víctima més per engrossar estadístiques.

Siguis parella, veí/veïna, amic/amiga, conegut/da, o simple ciutadà/na... al mínim indici de maltractament físic o psicològic... no mires a un altre costat: Treu-li targeta roja al maltractador!!!

L'hora del canvi

He deixat passar una setmana fins publicar aquesta següent entrada, i he decidit fer-la a nivell municipalista. Ja sabeu que els socialistes a vegades pequem d'endogàmics. Però ser ja alcoià i roig, és una combinació suficient, com per tenir que parlar d'Alcoi a aquest espai d'una forma relativament continua.

Cada vegada més, ja que ens apropem al punt d'inici del que serà un any apassionant, amb unes eleccions locals i autonòmiques, que dirimiran el futur tant d'Alcoi, com de la nostra Província, així com el de la Comunitat. I no és baladí l'asumpte, ja que un nou model deu d'establir-se a la vida política que patim al nostre àmbit més proper. Cal que torni la dignitat. Una dignitat perduda amb tot el que està produïnt-se, a la nostra Comunitat.

I parle i ho faig a col·lació de vàries qüestions que he tingut aquest mateix cap de setmana. Divendres, la més graciossa, se'ns dubte. Trucaven a casa, i pareixia una enquesta telefònica per vendre qualsevol producte, amb la diferència de que era una medició per comprovar l'estat polític actual de la nostra ciutat. Evidentment sondeig propiciat per part del PP, i amb la incertessa de no saber mai qui paga aquest tipus de coses; si el partit o la ciutadania, amb el perill que comportaria que fos aquest segón qui es fera càrrec d'aquestes coses.

El propòsit, vore si realment eixes suposicions, rumors i desconfiances que mostra la gent del carrer es traspola al que serien unes eleccions. Com no, el PP pensant únicament amb el vot, i no amb el que deuria de fer, que és asegurar l'estat de les persones, preocupar-se per elles i fomentar i propiciar una ciutat que s'adeqüi a les seues necesitats.

Algunes de les preguntes que formulava, sobre com veia la ciutat ara, si havia millorat, si la gestió del govern municipal havia estat adecuat em feren pensar. Si un poble porta sense desenvolupar una red empresarial sòlida amb unes infraestructures que es necesiten desde fa anys, una red d'emprenedors que faciliti la entrada de capital forani i el no exili de les joves ments autòctones, una red de serveis adequats a una capital comarcal, una red seriossa de model productiu (encara fomentant camps de golf i hotels a parcs naturals després de el fracàs del maó i els "pelotazos" urbanístics??), de model d'habitatge (diàspora de la gent incrementant el nombre d'habitatges a diseminats com Serelles?), de model turístic definit (ciutat de passetjos amb burro i camell, o ciutat de Congressos?).... Si no ha pogut definir res d'açò en 10 anys.. ? Com vol que el definim al govern actual i la seua gestió? Quina pot ser obviament la resposta que mereix? Amb l'agreujament obvi, de les múltiples oportunitats que hem perdut i que no tornaran mai.

És per allò, junt al moment actual que viu el partit a Alcoi, la Província i la Generalitat; que em fa sentir especialment motivat i optimista per treballar de valent durant aquestos mesos, més si cap del que vinc fent-ho habitualment i que m'ocupa bona part de les meues hores. I en pro d'unes sigles, que són les que perduraran quan ja no hi sigui jo, i que aquesta mateixa setmana han cumplit 100 anys de Grup Parlamentari. A Alcoi hi ha gent sobradament preparada, al igual que a la província i la generalitat. I precissament a Alcoi, fugeisc de personalismes i plataformes pro-persones, quan debem de ser la comuna els qui estem qui debem de decidir quan toque, qui volem que ens represente. Realment, qui siga, serà una persona preparada per a la gestió pública, així que la nostra hora arrivarà. Per molt que els del silló d'enfront, pensen que tot açò és d'ús exclusiu i propi seu.

És l'hora del canvi.

La indecència de César Vidal

Si ja és complicat traure-li una explicació a la reacció d'Israel, sino és merament per purs interessos particulars, de mostrar-se al món per damunt del bé i del mal, amb una arrogància i violència absolutament innecesària; més complicat és encara que algú amb una mica de trellat ho puga defendre.

Com ahir deia, simplement el fet de atacar en aïgues internacionals, ja suposa una greu vulneració de tots els tractats establessos i per tant, sols amb això deuria de ser suficient com per repudiar aquest acte terroriste d'Estat. El fet de que, com s'ha reconegut avui mateix, no hi hagèssin armes al damunt del barc, i que per tant la reacció fora absolutament desmesurada, seria un altre motiu per resultar ser imperdonable. Que a més fora material d'ajuda humanitària, arriva fins el punt de vomitiu. Que entre els col·laboradors al vaixell hi haguéssin fins i tot dues diputades alemanes, i en la flotilla que anava cap a Gaza, fins i tot una Premi Nobel de la Pau; demostra que açò ha estat un acte de força premeditada. A mi no em faran creure que el Mossad, al que considere un dels serveis d'inteligència més preparats del món, no sabia les repercusions que açò anava a tenir. I per sempre, i com en qualsevol acció en que entra en joc la violència, sempre cal tractar-se desde el més absolut rebuig.

Però que algú defense l'Estat Israelí en aquesta acció, que justifique la violència i la mort de persones, que menteisca premeditadament sobre les condicions en que es viu a Gaza, em resulta tant asquerós, tant vomitiu, tan al·lèrgic, tant preocupant, de ser tan mala persona... de ser tant absolutament fastigós... que fa que em surta de les caselles a pesar de que sigui una persona moderada i difícil d'enfadar. Aquest és César Vidal, amb la col·laboració d'un altre boig com ho és Losantos, un altre excrement mediàtic, ja que sols dispersa merda per la seua boca en voltes d'informacions, com en aquest cas.

Atenció a l'editorial en el periòdic la Razón que s'espolsa el tio. Si no voleu posar-se malalts, prefereisc que no pulseu el link:

http://www.larazon.es/noticia/4653-la-flotilla-de-hamas-por-cesar-vidal

Si és cert, César, que els ha arrivat una tona de material per cada habitant de la Franja, si és cert que tenen tot el suministre d'electricitat que volen, si és cert que tenen una esperança de vida superior a països de la UE, si és cert que un 1 de cada 5 famílies tenen ordinador propi; si és cert que al passat ramadà els enviaren 11.000 caps de bestiar per a la seua festivitat... si tot açò és cert i és una situació tant bucòlica com dius: Per favor, ves-te'n allà, ratifica-ho, quedat per sempre i no tornes mai.

A aquest país, almenys alguns, tenim la sana costum de poder parlar de tot. Sense por. Sense restriccions. Sense amenaces. Amb llibertat i veracitat. Amb autocrítica. I fins i tot amb sentit de l'humor. És per això que una vegada més, admire a Wyoming que en horari de prime-time no es calle o mire cap a un altre costat davant d'aquestes difamacions, i amb el seu particular estil, pose en entredit allò que sols uns bojos són capaços de dir. Ací teniu l'exemple:

http://www.youtube.com/watch?v=Gik-bXNCllE

Davant de actuacions com aquestes que ens solen oferir els extrems més rancis de la dreta, la nostra més absoluta repulsa. Mai baixar el cap ni mirar a un altre costat, perque el dia que ho fem, serà a nosaltres a qui ens retallaran les llibertats.

PD: Disculpeu-me si he dit qualsevol descalificació, però és que realment estic molt i molt cremat en aquest tema. Disculpes

Cómo convertir un día de alegría, en otro de tristeza en un minuto

En principio este post debería haber estado dirigido hacía el magnífico trato que tuvimos por parte de JS-Extremadura en el Comité Federal celebrado en Cáceres el pasado fin de semana. Debería de hablar de la magnífica impresión que me causaron la práctica totalidad de las personas que hablaron, defendiendo el buen informe de gestión de Sergio Gutierrez y su Ejecutiva; especialmente Beatriz Talegón que me pareció soberbia en su intervención. En la importancia de las resoluciones políticas que allí se tomaron. En las medidas acordadas entre la CEF, la CEN y la CEP para una coordinación absoluta y una ayuda, cara al tiempo que en 2011 nos llevará a elegir nuestros alcaldes/alcaldesas y nuestro Presidente de la Generalitat.

Este post debería haber estado centrado en el buen rollo de la delegación que fuimos. En el descubrimiento de Albertucho. En la Feria de Cáceres. En el socialismo afectivo que una vez más, pasó de largo en mi caso (jajajaja). En los momentos mágicos de la carpa del PSOE. En los latiguillos y las canciones, en los dimes y diretes del viaje que nos juntó 14 horas entre ida y vuelta juntos... Pero al día siguiente, la sonrisa mudó por completo.

Y es que es complicado mantener una sonrisa sempiterna cuando hayas la barbarie en un ataque terrorista de Estado como el fraguado por Israel. Y es más la indignación al ver la tibieza en que se condena el acto y no se condena a Israel. Me cabrea ver que Barack Obama esconde la cabeza ante este suceso, por mucho lobby judío que haya por Estados Unidos. Me sorprende ver a un estado como el judío, que a sabiendas de lo que ellos mismo han sufrido, se piensan que están exentos de culpabilidad y están haciendo pasar lo mismo a otros pueblos. Me desconcierta escuchar que alguien piense que el MOSSAD, uno de los grupos de inteligencia más preparados del mundo, no supiera exáctamente las repercusiones que esto iba a suponer. Y finalmente, me horroriza que ante un palo, se utilice un arma de fuego; y que además lo hayan hecho saltándose a la torera las barreras de las aguas internacionales a su antojo. Inaceptable, inadmisible, indefendible, injustificable, intolerable...

Pero si el día ya tenía su jugo, habían otras noticias que apenaban cada minuto más un día ya de por sí sombrío. El asesinato de dos mujeres más, como consecuencia de la violencia de género. Y van 29, señores... 29. Una absoluta barbaridad. No entiendo qué circunstancias llevan a un hombre inflingir ese daño a una persona que ha sido querida y amada. No entiendo a comprenderlo, perdonadme. Sólo sé que mientras haya una sóla víctima en este país a consecuencia del machismo, no deberemos de cejar en nuestro empeño para combatirlo. Ni mucho menos acostumbrarse a ello. Nunca dejar que las imágenes dejen de impactarnos. Puesto que ello conllevara el olvido, y no debemos de permitirlo.

Y de esta semana no hablaré ya ni de la Reforma laboral (al menos en este post), ni del ambiente crispado en la política nacional, ni de la inestabilidad bursátil, ni tan siquiera del debate en la portería de la selección. Realmente estamos en una diatriba difícil y complicada. Pero como persona que siempre intenta trasmitir optimismo, aunque no lo tenga uno mismo, debo de animar a todo el mundo a trabajar más si cabe para mejorar su ámbito. Al final del camino, al final del tunel miraremos atrás y estaremos orgullosos de nuestro granito de arena.

En el desenlace de este grave impás internacional, con crisis finaciera, de identidad, conflictos entre pueblos y naciones, con violencia en la sociedad (sea de género o sin género), etc. nos sentiremos satisfechos, no debemos desfallecer. Al remate, cambiaremos el rumbo de esta nave. Lo conseguiremos. Debemos hacerlo por el bien de todos/as. Lo haremos.