Un any després del 15M

Ja ha passat un any des d'aqueix 15 de Maig que passarà a la història. Si, perquè ens agrade més o menys i encara que diguen que la història l'escriuen els vencedors, el passat 15 de Maig va haver un alçament ciutadà que va culminar en protestes pacífiques, al voltant de totes les ciutats mitjanes i grans d'Espanya.

Seré sincer, en aquestos quatre paràgrafs. Segurament no agrade massa qui em llegeisca, però tant dret té un d'aprovar com de dissentir de les coses... que per això diuen que tenim llibertat d'expressió. Jo en un primer moment, vaig rebre el fenomen 15M sense saber massa de què es tractava. Amb sorpresa, podria arribar a dir. Sabia que tenien raó en algunes coses, encara que ells no es donàven compte que no tenien raó en moltes d'altres. No m'agrada que criminalitzaren persones, militants, ni partits polítics. Precissament això és el menys democràtic que hi ha. Diuen que uno perd la raó, quan insulta...

Vaig estar atent als debats, sense assistir-ne. Sabia les resolucions que allà es debatien. Irrealitzables en molts casos. Raonables en un bon nombre d'ells. Utòpiques habitualment. Encara que aquest darrer terme em pareixia bé. El que foren utòpiques i de món bucòlic. Cal posar sempre la frontera de l'utopia lluny per poder-ne arribar a alcançar l'objectiu. 

I cada vegada que escoltava un partit polític apropiar-se del Moviment, no sabia si riure o plorar, al veure el populisme desplegat per a la ocasió. I quan escoltava lo "Democracia Real YA", em preguntava en quin estat estem; ja que jo vote democràticament qui vull que em governe a cada ocasió. Que hi han coses per millorar i pulir el funcionament dels diferents estaments públics? Per supost! Moltíssimes! Però d'ahi a dir que no vivim en democràcia, per mi era passar-se'n una mica. Em treia el riure sarcàstic vore'ls i preguntar-me si sabien qui governava fa 40 anys, i si els pareixia que açò era igual...

A Alcoi vàrem ser la única ciutat que pactava amb el Moviment 15M una sèrie d'acords per al seu desallotjament. Vàrem posar les sessions plenaries per la vesprada per a que pogueren assistir. Formalitzarem una mesura d'organització dels Plenos per que ens feren preguntes. Els hem escoltat i els hem respost, a pesar d'insultar-nos. Recorde especialment mencions fetes a companys sobre les cloracions de l'aigua. Un tema, del que precissament, no tenim competències a l'Ajuntament. He vist com acudien als primers plenaris, i com després no han tornat a vindre més. Ens han obert els ulls i ens han dit que estaven allà, i ens han dit veritats... i també s'han equivocat en altres asseveracions. Però... i ara què?

Sóc dels qui dic que deuria d'haver-se formalitzat un partit polític amb eixes propostes. No poden quedar eixa sèrie d'idees en l'aire, amb exigències però sense deures. No poden proclamar-se representants del vertader poble, perquè per a mi eixos són els qui donen la cara a unes eleccions i són elegits a les urnes pels veïns. Siguin a unes eleccions locals o a unes altres europees. Veig que després de la efervescència inicial, l'efecte s'ha diluït considerablement. Quan més agressions està fent-se al ciutadà, que és ara amb un Govern del Partit Popular... on ha estat eixe moviment? Ara no salta cap espurna d'indignació? Ara no, quan ens toquen l'Educació, la Sanitat, el Sistema Laboral...?

És cert que hi havien coses per rectificar. Moltes de fet. I gràcies al 15M, és possible que s'hagin fet visibles. Que ens hàgim plantejat coses que fins ara, ni s'havien parat a pensar-les. I que hagin estat joves essencialment qui hagin estat els promotors de totes aquestes protestes es realment lloable. Tot això mereix un reconeixement al més alt nivell. Però em negue a que, a pesar de que milite en les mateixes sigles que d'altres milers de persones a este país, se'm considere igual. Jo sóc jo, amb els meus errors i encerts. Per tant espere que al final del camí, se'm jutgi a mi pel que he sigut. Jo no jutje a les persones pel seu gènere, raça, religió o pertinença a qualsevol associació (sempre i quan no siguin delictives, és clar). Així que, per què se'm jutja a mi? 

No som tots iguals, i això el 15M ni ho sap, ni ho vol saber. Cal vore el respecte a les manifestacions que es va fer fa uns mesos, i com s'ha despatxat la Delegada de Govern actual a Madrid, per ratificar que no som els mateixos. Que no fem les mateixes polítiques. Que ens enganyem, com tots, però que no anem pel mateix camí. Ni tenim les mateixes idees, ni les desenvolupem igual. Posar-me al mateix sac que d'altres, per mi és com un insult. I per això han hagut moments en que m'he sentit insultat pel 15M.

Amb independència el 15M és un moviment ciutadà legítim. Però un any després del famós quinze de maig deuen de saber cap on volen anar. Si volen continuar d'esta forma, o si volen adquirir un compromís més ferm amb la ciutadania formant un partit polític. Un any després no saben què volen ser de majors. Jo els anime a que participen de forma activa amb els seus plantejaments. A la societat li fa falta gent activa. Estem veient que estem molt pitjor del que ho estàvem fa sols un any. Amb molts menys drets i amb moltes més preocupacions. Per molt que ens diguen, ara s'ha notat el canvi de Govern, i comprovem qui salvaguardava en la mesura del possible, els drets dels ciutadans... i qui els ha fet xixines. 

Ara és quan fa falta el Moviment del 15M. Espere i els anime que apareguen i reivindiquen amb la mateixa força que l'any passat. Ara és quan és necessari. Ara és el moment.