dijous, 21 de juliol de 2011

Jo no estic content

Passen els dies... i es fan setmanes... i mesos... I el meu estimat bloc, continua al meu cor i cap... però no acaba de tornar a arrencar. Una persona a la que aprècie em va dir que fins que no tornara a indignar-me per alguna cosa no tornaria a escriure. I tenia raó. Hui estic indignat. Per contra a més, del que està passant a la ment de la majoria de la gent. Jo no estic content de que sols es quede amb el fet de que Camps ha dimitit.

No ens quedem amb l'argumentari del Partit Popular, dient que és un acte de generositat cap a la ciutadania. No. Baix el meu punt de vista, i crec que és compartit per molts, hagués estat una responsabilitat POLÍTICA el fet que desde el primer dia de la seua imputació, hagués deixat el seu càrrec públic, fins que la sentència fora ferma. Una responsabilitat política que és independent de la responsabilitat JURÍDICA a la que s'exposa amb els càrrecs que se li imputen; i que no són simplement els 4 trages.

Estem parlant que un empresari, del qual va rebre aquest i més obsequis, com així queda reflectit a les conversacions registrades, es va fer amb contractes milionaris. Parlem que la persona dels obsequis, que era un "amiguito del alma", va crear un partit polític simplement per debilitar a un altre. Parlem que la persona dels obsequis està implicada amb la presunta financiació irregular del Partit Popular amb la complicitat de Camps i d'altres. Estem parlant de que se'n va a més, acusat de corrupció política. Així que oblidem-se del fet que volen minimitzar i que diuen que simplement eren "4 trages".

Se'n ha anat, però no puc estar content, reitere. Encara queda per aclarar moltíssim. I encara es queden moltes persones impunes políticament a l'espera de que se'ls jutge judicialment. Com ara "Ric" Costa, que dedueisc, ha estat part fonamental en la dimissió del "Molt Honorable" prenent-se una venjança en plat fred pel seu aïllament temporal de fa uns mesos. I per si tot fora poc... el cognom de "Fabra" no sols se'n va del panorama polític actual, sinó que torna amb més força si cap. Una família al més pur estil sicilià, on pareix que l'Omertà impera i està establerta com part fonamental de supervivència. Que déu ens agafe confesats, com diu el refrà.

Un déu/Déu (majúscula-minúscula.. tant se val, no crec que es cabregi per eixa nimietat) al que s'aferra Francisco Camps i al que li agradaria semblar-se, com màrtir per la pàtria i tots els valencians. Ara bé, per molt màrtir que vullga ser... Per molt sacrifici que fací... Per molt contenta que estigui la població amb eixa dimissió... Jo no estic content...