dilluns, 16 de gener de 2012

Disculpem si no m'alce per a despedir-me

Ahir va faltar "Don Manuel", segons li deien els seus acòlits. Per als demés Fraga, una persona a la que sempre hem vist entre bambalines, en Congressos i Senats, en Xuntes i Ministeris Franquistes. La gent sol tenir la costum, en principi un error, de beatificar a tota aquella persona que mor encara que al llarg de la seva vida hagi estat una persona infame i dolenta. No vull dir que és el cas. Encara que algunes de les coses que escolte, disten molt de la imatge que tinc de Don Manuel.

A Fraga cal reconeixer-li que va fagocitar en un moment complicat com ho fou la transició, tota aquella dreta reaccionària i antidemocràtica dins d'una dreta unificada. Cal reconeixer-li la signatura a la Carta Magna. Evidentment. A Fraga cal reconeixer-li una inteligència enorme, quasi ingent. Una capacitat innata per a aprendre de propis i enemics tot allò que podria beneficiar-li. I fins el final, fins que no ha pogut més, ha estat treballant (des de el seu punt de vista molt particular), al servei de l'Estat. I negar o dubtar d'aquestes coses seria ser massa subjectiu.

Però evidentment el mateix Fraga que va fer possible una dreta democràtica a este país, té molts punts negres. Massa ombres. Són eixes mateixes ombres les que possiblement hui no sigui el millor dia per recordar-les, encara que al mateix temps i encara que sigui contradictori, també és el dia on no caldria oblidar-les.

No cal oblidar que mai ha condemnat el franquisme. Que a la Dictadura l'anomenava "los años difíciles". Que inclús va escriure que sols hi havia una Espanya vertadera, i que la resta era sols un paràsit que creixia. Que considerava a Pinochet un amic, i va fer el possible per a que Garzón no el jutgés. Que quan es va detindre la guerra entre germans, continuava sumant morts al seu casiller. Que a l'homosexualitat la considerava com una anomalia. Que als ecologistes els odiava. Que deia "la calle es mía", quan es produien manifestacions al carrer, tics autoritaris de qui ha sigut autoritari i ningú l'ha fet acallar. Que deia que els nacionalismes eren una traició a Espanya i a la Constitució, com si tot el món deguera tenir la mateixa concepció política que ell, ens agraden més o menys els nacionalismes... 

Eren tantes les coses que ens podrien separar per la forma de ser, de pensar, de concebir, de reaccionar i de com fer les coses; amb independència de la edat que cadascú tingués, que sols em queda dir... Que descanse Don Manuel, i disculpem si no m'alce per a despedir-me de vosté...