divendres, 9 de març de 2012

Discurs inacabat per a les Bambuneres Alcoianes...


El Dia Internacional de la Dona, o de la Dona Treballadora, com es prefereisca, no és només un dia a l’ús dels que es celebren cada dia. Representa molt més que això. Representa un camí ple d’obstacles i d’entrebancs, del que sols gràcies a la constància podem dir que s’ha avançat, encara que sent sincers, no tot el que es deuria. Un camí del qual, per suposat, ens queda moltíssim per recórrer i reivindicar. La lluita per una societat més justa va indivisiblement junta i de la mà amb la lluita cap a una igualtat plena de les dones en cadascun dels àmbits on es troben.

I quan parlem de la necessitat de tindre una conciliació laboral i familiar justa, quan parlem de reivindicacions femenines a la Revolució Industrial, quan parlem de lluitar pels drets de companyes que han estat acomiadades; i de fer feina inesgotablement, en moltes ocasions amb precarietat i amb l’obligatorietat de la parella... no fa falta anar-se’n a França o a Estats Units amb les reivindicacions històriques que tots i totes tenim al cap... Tenim exemples palpables ací ben prop, ací mateixa a la Placeta del Terrer.

“El Bambú” va ser més que una empresa per a la Ciutat d’Alcoi. La indústria paperera ha estat un dels motors fonamentals de la nostra ciutat durant dècades. Va arribar a emprar uns 1700 treballadors, dels quals moltes d’elles eren dones, les anomenades Bambuneres; que més enllà de cançons típiques alcoianes, han estat en massa ocasions, les grans oblidades per la historiografia.

La història de la dona treballadora alcoiana, la història de treballadores sense dubte qualificades encara que no les tractaren com a tal; de les seves reivindicacions com les dels anys 1912 en favor de dues companyes que foren despedides, temps que com recordem, encara les dones no tenien la possibilitat de votar fins la Constitució de 1931; o fins i tot les de 1945 amb una vaga de braços caiguts pionera al País Valencià de l’època franquista, per la conquesta d’un salari més digne; no poden ser oblidades en l’ideari alcoià, un pensament de lluita i reivindicació del moviment obrer femení. De la constant pugna a petits passos, o passos gegants segons es mire, d’unes dones que feren front al moment que els va tocar viure.

La lluita de les Bambuneres d’Alcoi persisteix. A dia d’avui encara la igualtat salarial dista molt de ser realitat. Una dona cobra un 22% menys que un home per la mateixa feina. L’accés de les dones a llocs de responsabilitat encara és molt limitat, sols un 11,5% de les empreses de l’Ibex-35 compta amb dones als seus Consells. La jornada a temps parcial és major, quasi 1.900.000 dones a temps parcial per 580.000 homes. A més, la contractació de dones joves continua baixant fins situar-se al 44,5% del total. I tot açò a pesar de que són, des de ja fa alguns anys, les més nombroses a les universitats i les qui acaben abans titulades i per tant estan més preparades.

La lluita de les Bambuneres és encara vigent, i des de les Institucions públiques cal que avancen amb pas ferm per a la consecució dels passos que encara falten per donar. No es pot mirar cap un altre lloc sense assumir responsabilitats, i cadascun de nosaltres amb independència del gènere que sigam o de lloc on estem, des de la nostra humil posició, cal que estigam al costat d’aquelles que vulguen fer un pas més en les seues reivindicacions

Ahir, el petit però merescut homenatge que reberen les Xiques del Bambú, deuria de a més, fer-se extensible a totes aquelles treballadores alcoianes, les que ho han estat al llarg de la seua història així com les que treballen ara al nostre temps; tant de la indústria paperera, com de qualsevol altre sector, que amb la seua persistència, constància, força, capacitat i il·lusió, han contribuït decididament a fer d’Alcoi una ciutat més pròspera. No hagués estat possible sense la seua contribució. I sense cap dubte, sense tenir-les a elles al capdavant, no podrem eixir dels temps en que vivim amb èxit.

Us deixe amb una cita d’una gran feminista, Eleanor Roosevelt que citava que “ningú ens pot fer sentir inferiors, sense el nostre consentiment”. Sense dubte les treballadores del Bambú, la van fer pròpia, i ahir l’Ajuntament així s’ho va reconeixer. Gràcies pel que ens heu ensenyat. Gràcies per la vostra feina. I feliç dia de la Dona per a tots i totes.